Quiosc

Diari de Girona

Pep Prieto

Corredisses

Tenim una societat on sembla que et donin punts per ser el primer en qualsevol cosa. Fixeu-vos, per exemple, en el funcionament de les xarxes socials: qualsevol succés o notícia s’ha tornat susceptible de posar «última hora» al principi de la piulada i, conscients de la generalització d’aquest recurs, també s’ha popularitzat amb finalitats paròdiques. Un dels sectors on les corredisses s’han tornat habituals és l’audiovisual. Els professionals sempre hem tingut el dubtós privilegi (dubtós perquè al final estàs treballant) de veure pel·lícules i sèries abans que s’estrenin. Això és perquè els estudis o cadenes et volen facilitar la feina i assegurar-se que, quan el producte arriba a les pantalles, els articles resultants estiguin a l’abast dels espectadors potencials. Antigament (de fet, no fa tants anys, però cremem tantes etapes i tan de pressa que el terme s’hi escau), parlar del producte uns dies abans era un exercici tirant a estèril; al capdavall, el més normal és que l’espectador, quan veu o llegeix el text, tingui la temptació de buscar la sèrie o pel·lícula de seguida. Per tant, fer pública una opinió amb molts dies d’anticipació genera una frustració entre els seus destinataris i, de retruc, serveix de poc de cara a estimular el debat. Últimament, tot i que encara es fa això dels embargaments (és a dir, el permís per escriure públicament sobre el producte), cada vegada s’aixequen abans i et trobes llargues cròniques sobre una cosa que no podràs veure fins al cap d’uns dies. És, dèiem, la tirania de la immediatesa, la cursa per denotar que has exercit un privilegi (?), la voluntat d’establir una opinió quan encara no pot tenir una rèplica. Quan passa, el professional es torna un monologuista (que és l’últim que hauria de ser un crític, ja que li correspon donar eines per analitzar el relat) i l’espectador s’aboca a una molesta passivitat (que és el darrer dels papers que li pertoquen, ja que ha de ser part activa del relat). Això val també per a moltes altres disciplines i molts altres sectors. El més maco d’aquest ofici, malgrat els intents continuats de Twitter per devaluar-lo, és la dialèctica entre qui es dedica a l’anàlisi de l’obra i aquelles i aquells que la miren amb un altre esperit. Hi un punt de comunió inalterable, que són les respectives subjectivitats, i cada vegada que es vulnera la mirada d’uns i altres queda en entredit. Una bona prova és que els dies previs a nombroses estrenes hi ha tants articles sobre el tema que t’arriba a semblar que ja porta temps en cartell. I és esgotador.

Compartir l'article

stats