El Moviment artístic quiet

El nou moviment artístic experimental començà quan en Charles B. escriptor i articulista, es sentí literàriament buit, dejú de mots i psicològicament esquinçat. Ja havia patit un estrès perquè havia forçat el cos excedint-se en el treball, a més la seva mare havia estat hospitalitzada i per afegir-hi més desgràcies la relació amb l’amiga es va esquerdar quan va saber que ella tenia molts amants.

En el temps que exercí com a crític d’art, es creà enemics pel seu sever rigor contra els pintors figuratius, només respectava l’art conceptual, l’abstracció o el que s’anomena pintura-pintura, que significa que l’artista rebutja l’anècdota realista, com el paisatge o el bodegó, puix que la fotografia ho ha resolt millor tot superant la pintura.

El director del diari, en Jordi Forêt, el va treure d’aquesta secció amb educació i bon humor, atès que es carregava l’art figuratiu i ell admira l’hiperrealisme de l’Antonio López. Que el director el qualifiqués de franctirador el va complaure molt.

El va posar a fer de crític de teatre i també va ser problemàtic perquè repudià les propostes realistes, sols aplaudia el teatre de l’absurd o la desconstrucció del llenguatge. No es fixava en la interpretació, en la bellesa del diàleg, en l’escenografia. De nou en J. Forêt l’apartà per destraler, puix que escrivia terrorisme teatral. Ho entengué bé i començà a publicar a la pàgina d’opinió.

En Charles tornà a patir una depressió psicològica i no sabia què fer d’ell mateix. «Hi ha dies que et sents eixut, el fil narratiu s’ha estroncat i no atrapo cap idea» li confessà a la Julie. «El pitjor és declarar-se impotent davant del full en blanc i m’entren ganes de fugir de mi mateix, però a cada cantonada m’ensopego amb el meu jo. La languidesa m’ha envaït». La Julie assentia.

Malgrat la inapetència començà a omplir un article amb frases ben elaborades. Un cop acabat esborrà el primer paràgraf per insubstancial. L’entristia la seva incapacitat comunicativa, de nou s’hi posà i eliminà un altre llarg fragment, que no aportava res interessant. De l’article inicial restaven dos curts paràgrafs, residus del professional articulista, que s’empren per farcir, recursos indecorosos. Els va fer desaparèixer.

Havia finalment aconseguit el seu millor article, només, hi constava el títol «El silenci» i la seva signatura. Tanta perfecció assolida l’omplí d’alegria. L’envià cofoi al diari. El director, sorneguerament, li comunicà que l’article era interessant, subtil, però il·legible; no li publicaria perquè el lector té el costum de llegir i no entendria un text sense paraules.

No va sentir-se decebut, ni caigué en la desesperació, ans al contrari s’adonà que havia creat un nou gènere literari, que batejà amb el nom: «L’art del silenci o el buit inexpugnable».

Sabia que la literatura exigeix mots que lligats amb altres trenen frases i les frases s’armen amb altres, llavors l’escrit va agafant sentit. Deixà d’escriure perquè qualsevol mot agredeix la sublim literatura, la del silenci absolut, que no necessita res per ser.

Publicà un manifest titulat «El Moviment Quiet» de vint pàgines en blanc, ben rebut per la crítica progre i els entesos, en el que marcava les directrius de la nova estètica. L’al·legat a favor del Moviment Quiet entusiasmà a molts i defraudà a pocs. El seu creador per divulgar-lo feia conferències explicant silenciosament les bases. Trenta minuts mirant el públic, que rabiosament l’aplaudia acabada la dissertació insonora.

Un dramaturg va presentar dos drames en què els actors sense dir-se res es movien dalt l’escenari; tanmateix, on més va calar el moviment va ser entre escultors i pintors, que omplien exposicions amb quadres blancs o escultures imaginàries.

El país es dividí, com havia passat quan s’estrenaren les òperes d’en Wagner. Uns el consideraren un geni, en canvi els detractors una presa de pèl. També el públic, davant d’aquesta revolucionària proposta del Moviment Àgraf, es preguntava: qui entén d’art? què és l’art? Aquest sorgiment radicalitzà el públic dels entesos i aparegueren dos bàndols hostilitzats.

Uns crítics d’art van avaluar el moviment com l’expressió més sublim de l’art conceptual, defensaven la teoria del fet que era l’últim i més reeixit testimoni de l’abstracte, ja que per fi s’havia abordat la seva essència: era art ideal en estat pur, sense cap maquillatge, ni taca figurativa, uns segons apostaven que era no sols pintura no pintura sinó una contra-pintura i també un contra-tot.

Uns més discrets estaven tan perplexes que no es pronunciaren, deixaren en suspens la seva opinió; preferiren no exposar-se perquè com que en els quadres no hi havia res, no hi veien res, no tenien res a dir.

Tanmateix un crític assenyat va escriure que aquesta estètica només podia interpretar-se, contra la voluntat del seu creador, com una burla de l’avantguarda, l’excés miserable i buit d’algun art abstracte, un crit rampellut anunciant la mort definitiva de Kandinsky i que s’havia transformat en una frivolitat, en una tendència demencial. Només els pedants intel·lectuals i els mediocres i esnobs crítics d’art podien congratular-se amb el res, atès que qui deixa les pàgines o les teles en blanc és perquè no sap escriure, ni pintar.

Al marge de l’opinió entre els experts un pagès per error entrà a una sala d’escultures invisibles i va preguntar quan posarien les estàtues. Li digueren que ja hi eren en els pedestals.

-Quina collonada! –exclamà.

Va esclatar una gran rialla i va ser la fi del Moviment Quiet.