Ja ha començat el nou curs polític. L’anunciada «tardor calenta» ens cau a sobre enmig d’una incertesa terrible. A diferència dels darrers anys, aquesta «calor» no vindrà provocada per la política catalana sinó per una sacsejada mundial com poques es recorden.
Enmig d’una inflació que supera els dos dígits, d’una guerra impulsada pe l gegant adormit de l’est i una crisi energètica que pot deixar Europa col·lapsada, si alguna cosa podem tenir garantit és que els propers mesos seran durs per a allò que anomenem Occident. Tots aquests factors tindran un impacte indiscutible en la societat catalana i conseqüentment, impactaran en l’agenda política del país. Sobretot amb unes eleccions municipals i autonòmiques a nou mesos vista.
I per si no fos poc, tot això en el marc d’una societat espanyola i catalana que encara no han aixecat el cap d’ençà la crisi econòmica del 2008 i la crisi de la pandèmia del 2020.
El gran dubte és si el que ens ve a sobre, que ja s’evidencia amb un malestar social evident, provocarà una sacsejada en el mapa polític com va passar el 2015 o no.
La lògica diria que aquest malestar es traduirà en política i la polarització augmentarà amb la possible irrupció o creixement de noves propostes antipolítiques i populistes. Però crec que si bé el marc és similar al del període 2008-2015, els resultats seran diferents. La crisi financera i immobiliària i la crisi de la pandèmia han marcat molt a la societat catalana i em fa l’efecte que la resposta enguany serà diferent. El malestar social hi serà i fins i tot pot ser molt pitjor. Només cal veure els comentaris a les xarxes o com les opinions racistes i populistes proliferen per tots els canals. A més, després de dos anys gairebé tancats a casa, la necessitat de resoldre els problemes de convivència ha passat a ser central. La seguretat, la neteja, l’ordre són temes que estan presents en la majoria de converses en els carrers i en les xarxes. Però tot el que ha passat no ha passat en va. I és molt difícil que es produeixi l’abraçada a les solucions fàcils sorgides de partits nous o populistes que es va produir ara fa vuit anys. Només cal veure on són ara aquells dos partits que en la postcrisi econòmica gairebé van substituir als partits tradicionals. S’han desinflat amb la mateixa rapidesa que van créixer.
Em temo que enmig de tanta incertesa els electors buscaran la certesa d’allò conegut. I quan més turbulències hi hagi, més necessitats del que s’ha anomenat «partits de govern». Òbviament, no serà una opció entusiasta i fins i tot, es conviurà amb una sensació de soledat per part dels governs, però a l’hora de votar, en aquell moment de soledat en la que has de decidir qui pilotarà la nau en els propers quatre anys i en mans de qui estaran els teus estalvis, s’optaran per apostes segures, per partits de govern, per governants que transmetin bona gestió. Ho hem començat a veure en les conteses electorals que es van produir en plena pandèmia i crec que el patró es repetirà encara amb més força en els propers mesos. Sens dubte això no serà una tendència única sinó que certs partits que representen el malestar també poden tenir creixements considerables però la tendència majoritària crec que serà la de buscar solucions i estabilitat.
Per tant, ens trobarem amb un moment polític que conviurà amb dos ritmes diferents. Governs més o menys seriosos, amb polítiques previsibles i alhora una opinió pública molt tensa, irritable i polaritzada. És una situació nova. La política serà més o menys serena i al carrer el malestar anirà en augment.
Aquest marc dona molts incentius per als partits que estan al govern però també els que estan a l’oposició per allunyar-se de la polarització i del populisme i tirar endavant propostes responsables que busquin el consens. Els partits de govern –estiguin al govern o no– tindran moltes opcions per treure un rèdit electoral de la responsabilitat, la cessió i l’acord. I això feia molts anys que no passava. La situació em sembla que serà inevitable. Esperem que aquest partits, governs i oposicions estiguin a l’alçada de la confiança donada, per què sinó sí que s’obren literalment les portes de l’infern. Pot ser la darrera bala.
Si la política no serveix per contribuir a que l’impacte de totes aquestes turbulències siguin menor en el cos social, si no ajuden a tirar endavant frenant el desgast social i si, sobretot, no aconsegueixen que no siguin els de sempre els qui acabin pagant la factura –classes populars i mitjanes– com va passar amb la crisi del 2008, difícilment podrem evitar no ja la polarització i el populisme, sinó la pura divisió social.
El repte està servit i ja ha començat. Esperem que qui ho hagi d’estar, sàpiga estar a l’altura d’aquests temps que ens ha tocat viure.
