Girona es desborda amb la manifestació més multitudinària de la seva història». El 4 d’octubre del 2017, Laura Fanals titulava així la seva crònica en aquest diari sobre la que va definir com una «riuada de gent, unes 60.000 persones segons la Policia local, que va col·lapsar el centre de la ciutat, des de la plaça Catalunya fins a la Copa» per, afegia, «rebutjar la violència policial de diumenge i reclamar la independència». La celebració del referèndum i les dures càrregues de Policia Nacional i Guàrdia Civil per intentar impedir-lo han convertit l’1 d’octubre en una data icònica per a l’independentisme, però sempre he pensat que el gran moment va arribar dos dies més tard. Les sensacions d’aquell 3 d’octubre no s’han tornat a repetir.
Els gairebé cinc anys que han passat servirien per fer la crònica d’un autèntic fracàs polític. Un detallat manual de com fomentar la desmobilització. De la unitat del 3 d’octubre, aquell dia es va manifestar gent que no havia estat mai independentista, s’ha passat a la grotesca lluita partidista actual on un president de la Generalitat d’Esquerra Republicana ha assumit, i amb raó, que no és benvingut a una manifestació per commemorar l’11 de setembre. No és benvingut per part dels organitzadors que, es diguin assemblea o com vulguin, no són altra cosa que l’entorn del partit amb què Pere Aragonès comparteix govern. Un Junts per Catalunya que, com a capítol destacat del manual per a la desmobilització, proclama als quatre vents que s’ha de sortir a fer la revolució als carrers mentre té 7 conselleries del govern i continua parant la mà a la Diputació de Barcelona gràcies a un pacte amb el PSC.
Cinc anys de batalles de vol baix, de malfiar-se del que tens al costat i de preguntar sempre «que hi ha d’allò meu» abans de moure’s. La pandèmia, la incertesa per arribar a final de mes amb una inflació desbocada, l’accés a l’habitatge, els sous precaris per a joves amb dues carreres i un màster... Altres preocupacions han anat apareixent a primera fila dels pensaments de la gent. I amb elles dues preguntes. Els autors del manual per a la desmobilització política són capaços de solucionar-nos alguns d’aquests problemes? O, directament, estan capacitats per gestionar els recursos públics de manera que la nostra vida sigui una mica més fàcil?
