Ser independentista és fàcil a Catalunya. Avui, pots dir una cosa, demà la contrària, i no passa res. El president de la Generalitat, Pere Aragonès i Garcia, es va comprometre en el seu discurs de la Diada de l’any passat a aconseguir un referèndum acordat, i aquesta setmana ha dit que l’aparca fins l’any 2024. Aquests dies, també està circulant un tuit de Pere Aragonès, escrit l’endemà de la Diada de 2015 que pretenia ser irònic: «Ara que els independentistes ens ‘hem apropiat’ de la mani de l’11S, a la tarda els del PP, Cs i PSC no podran venir com feien abans #ironia». Set anys després, Aragonès, Junqueras i els principals dirigents d’ERC tampoc asssistiran a la manifestació, com els de PP, Cs i PSC. I no és cap ironia.
Salvant les distàncies, és la versió catalana del poema que el pastor luterà Martin Niemöller va escriure la Setmana Santa de 1946 després d’haver passat uns anys al camp de concentració de Dachau: «Primer van venir a buscar als del PP, després als de Cs, més tard als socialistes, però jo mai vaig protestar. No era del PP, ni de Cs, ni socialista. Quan, finalment, em van venir a buscar a mi, no hi havia ningú que pogués protestar». Quan fas el joc als fanàtics, sempre n’hi haurà un que ho és més que tu. On era Pere Aragonès, i la resta de dirigents d’ERC, quan a la manifestació de la Diada de l’any 2019 uns joves independentistes van agredir periodistes de TVE i Antena 3? Com a mínim des de 2012, totes les manifestacions de l’Onze de Setembre, organitzades per l’ANC i Òmnium, han sigut sectàries i exclusives. Aquestes dues entitats no han canviat. Fan el mateix que han fet sempre.
El problema per Aragonès i ERC és que enguany podrien ser tractats amb el mateix menyspreu que el nacionalisme català ha tractat els dirigents dels partits constitucionalistes des de fa molts anys. Ja en van tenir un primer tast l’any passat quan Pere Aragonès va rebre xiulets i escridassades a la manifestació de les 17.14 de l’11 de Setembre i el president d’ERC, Oriol Junqueras, va ser rebut amb crits de «botifler», aquella definició que no vol sentir en carn pròpia cap nacionalista català, al Fossar de les Moreres en la tradicional marxa de torxes de la vigília de la Diada.
Pere Aragonès no vol que li passi com a José Montilla el juny de 2010. Montilla, acomplexat, com tants altres polítics suposadament d’esquerres a Catalunya, davant el supremacisme del nacionalisme català, va pretendre liderar la manifestació de rebuig a la sentència de l’Estatut, després que el Tribunal Constitucional modifiqués alguns articles per adequar-los al marc constitucional espanyol. Montilla, un xarnego per als puristes del nacionalisme català, va haver d’abandonar la manifestació cames ajudeu-me després de ser increpat per un grup de joves amb estelades al crit de «traïdor», «botifler» i «Volem un altre president». Montilla no va entendre res, o no ho va voler entendre, ves a saber. Set anys més tard, es va absentar de la sessió del Senat que va votar l’aplicació de l’article 155 després que la majoria nacionalista del Parlament català hagués vulnerat la Constitució i l’Estatut i els drets de la meitat dels catalans. L’acomplexat Montilla es va tornar a posar al costat del nacionalisme més radical.
Pere Aragonès i Oriol Junqueras no són cap llumenera, però una mica més llestos que Montilla, sí. Coneixen bé als seus, i saben que els més radicals de JxCAT i la CUP, que fa anys van agafats de la mà, són capaços de tot, i no volen que Puigdemont els traspassi el «pollastre de collons» que l’expresident català va augurar a Rajoy el desembre de 2017. A Junqueras i Aragonès, no els empaitarà el toro com a Montilla. Ells no estan acomplexats com l’expresident socialista, ni tampoc els cau la cara de vergonya enviant ventiladors a les escoles.
