Quiosc

Diari de Girona

L’exhibició del fer trampes

Dimarts passat vaig tenir l’humor de seguir el debat entre el president del Govern d’Espanya, en Pedro Sánchez, i el principal candidat a substituir-lo, l’Alberto Núñez Feijóo, també anomenat cap de l’oposició, tot seguint l’estel erroni que va deixar el professor Gregorio Peces Barba, antic president del Congrés dels Diputats, quan es va inventar una figura, aquesta del cap de l’oposició, del tot irreconciliable respecte d’un sistema polític parlamentari que permet l’arribada al legislatiu d’un únic representant de formació política. Se li va advertir llavors per part dels grups parlamentaris de CiU, PNB i Coalició Canària, però ningú ens va fer cas atès que el bipartidisme, el teva-meva, interessava i molt a socialistes i a populars, com també avui és fàcil de comprovar. Potser aquí vàrem fallar en no exigir-ho quan érem decisius a les Corts Generals.

Deia humor respecte de la meva actitud de veure en directe l’esmentat debat perquè, en el meu cas, se n’ha de tenir en substitució d’una certa enyorança dels temps passats quan els veia «en viu» i perquè, en general, es fan carregosos i de mal digerir els debats on manquen idees prepositives i hi sobren desqualificacions. De tota manera, no és sobre això últim que vull parlar avui, sinó del format que se li donà. I és que quan el president Sánchez va poder consumir dues hores i set minuts en explicar-se i en combatre dialècticament l’adversari, el seu oponent només va disposar de vint-i-vuit minuts!. Això no val, senyors.

Prou sé que en l’àmbit parlamentari la «igualtat d’armes» que es dona en tot jutjat no existeix. Aquest tipus d’equilibri assenyat que es practica en tot judici per les parts, obligat per la llei, no es porta allí on s’escenifica qui és govern i qui és oposició al govern. El parlament no és un jutjat i endemés no emet sentències, com pretenen els populistes, sinó que el judici el fan els ciutadans i no pas de manera coincident respecte del resultat final. Els fans (i fins i tot els hooligans, que haver-n’hi n’hi ha) són els que els conten el dia de les eleccions, però el seu número va ballant al ritme de la legislatura a mesura de com els seus juguen la partida. És per aquesta realitat constatada que mai no he entès que periodistes, cronistes i articulistes parlin i denunciïn que sempre s’està en campanya. I tant!, i ben lògic és, o tal vegada la democràcia és finita en un règim de llibertats? En qualsevol cas, tornem al fil inicial que era el format del debat mantingut principalment per en Sánchez i en Núñez Feijoo.

Puc entendre que, en no haver-se produït mai una discussió monogràfica en el Senat, i menys una disputa que en escaramussa de política general es convertí, l’anomenada Cambra Alta es veiés nua de previsions reglamentaries i especialment d’antecedents. Per fi, el balneari major del Regne es convertia en àgora d’intercanvis de projectes de governació. Però no em va semblar de rebut treure del no res unes regles de joc tant impiament partidistes el resultat de les quals, en relació al temps a usar pels dos grans protagonistes, ha estat suficientment xifrat més amunt. Que en Sánchez disposés de 4,5 vegades més temps que en Núñez Feijóo és un veritable abús de poder del que ningú no n’ha parlat als mitjans de comunicació de Madrid. Allí, ho sé prou bé, la militància política dels mateixos és a l’engròs, i una coseta com aquesta passa desapercebuda. Em pregunto, però, què hi va fer abans o després el vicepresident Pío García-Escudero, que és del PP? I el portaveu del grup parlamentari d’aquesta formació política, en Javier Ignacio Maroto? O és que el president del Senat, l’Ander Gil, endemés de ser arbitrari en la direcció del debat, que ho fou, és un tirà que no posa a consulta dels òrgans rectors de la Cambra, Mesa i Junta de Portaveus, les seves decisions de naturalesa reglamentària?

Si personatges del PP com els aquí nomenats no es posen les piles i treballen, molt malament ho té el candidat Núñez Feijoo en la seva cursa cap a La Moncloa. O és que ja li estan sortint els para trampes que sempre ha tingut el partit conservador? Perquè si bé el brillant cronista polític Enric Juliana (La Vanguardia) ha carregat fort contra en Gil per la seva absència de sentit institucional i les seva sobrances d’accent més inquisidor que sectari en relació a la nul·la congruència interna de la organització del debat, em costa molt creure que les regles foren creades pel president de la Cambra i preservades en caixa forta fins el moment de començar la jornada. En el meu parer, basat en l’experiència adquirida en el Congrés dels Diputats, això és del tot impossible. Per això dic que la vagància adquirida per García-Escudero i Maroto en el balneari parlamentari espanyol és la responsable del desgavell vist que òbviament va patir el líder dels populars. El gallec s’ho ha de fer mirar, no sigui cosa que, com sempre en la política, els adversaris els trobin a la resta de partits mentre els enemics estan còmodament instal·lats en el propi esmolant les eines com certament li va passar a Pablo Casado.

Compartir l'article

stats