M’agrada pujar a Susqueda i veure el nivell de l’embassament. La primera satisfacció me la dona trobar la tanca oberta que permet deambular per damunt de l’impressionant obra d’arquitectura i enginyeria amb un simple avís a la responsabilitat personal.
Em recolzo, primer, a la part que dona a la vall i penso en com es perd la capacitat de calcular les dimensions. Susqueda és un tresor que ens permet acumular aigua, transformar megawats/hora nets i, per ara, ha evitat les inundacions a Girona, recurrents en temps pretèrits.
Serveix també per a subministrar aigua a Barcelona i voltants, cosa que no em sembla malament si no ens escatimen el curs mínim acceptable pel nostre Ter. Diuen que pel camí es perden milions de metres cúbics en forats a la conducció.
Penso també en la novel·la Susqueda d’en Miquel Fañanàs –en dues versions– que explica els estralls produïts pel trencament de la faraònica infraestructura i que va originar la més esperpèntica història de la ràdio gironina a començaments dels vuitanta. Però la presa és segura. El cataclisme necessari per a esberlar-la seria verdaguerià i, potser, ja no ens vindria d’aquí.
Em giro i miro l’aigua verdosa i espessa i, certament, el nivell és baix. Però jo, optimista patològic, em dic a mi mateix que l’he vist altres cops molt més avall que ara. I no soc negacionista. A la nostra generació ens pertoca racionalitzar el consum dels recursos naturals i lluitar contra la contaminació del planeta. I si el clima canvia –que és canviant– que no sigui a causa de la nostra deixadesa. Sé que les pluges vindran i tornarem a veure com puja el nivell i tindrem l’orgàsmic plaer de veure com vessa el sobreeixidor.
En temps del tripartit hi va haver tal sequera que el conseller del ram va dir que només quedava demanar a la Moreneta que fes ploure. En pocs dies va començar a caure aigua del cel i es va acabar «la pertinaz sequía». Un temps després un periodista li va preguntar si ja havia pujat a Montserrat a donar gràcies i el conseller va respondre que no creia en aquestes collonades. Diuen que l’infern és ple de desagraïts.
Baixant, a l’alçada del Pasteral, recordo com quan Josep Arnau presidia la Diputació es va ver una gran obra portant l’aigua fins a la Costa Brava.
I deixo enrere Susqueda, lloc inquietant i misteriós, amb un doble crim per resoldre pensant que no he vist el pantà mig buit. L’he vist mig ple. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.
