La pitjor conseqüència dels darrers grans esdeveniments globals (guerres, pandèmies, alteracions climatològiques, desastres naturals) és, al meu entendre, la destrucció de la convivència.
En un article publicat a El País («En busca del templo perdido», 14-5- 2022), Irene Vallejo parlava del coratge necessari per fiar-nos del pròxim i recordava el missatge de la deessa romana Bona Fides que figura gravat en pedra al Capitoli romà; diu així: «O naveguem junts o naufraguem a l’hora». La confiança i la lleialtat són els valors que inspiren la doctrina del Federalisme.
És ben sabut que les grans dificultats socials, polítiques i econòmiques solen abocar els individus al replegament, a buscar el refugi dins la tribu, proposant salvacions fàcils i assenyalant enemics a qui carregar les culpes. Són característiques típiques dels populismes, que s’alimenten del desencís de la política. No cal negar que hi ha raons pel desencant de la política, però la pitjor recepta contra aquest –també la més fàcil i la més immediata, és clar– consisteix a crear-se enemics, atribuir-los totes les culpes i llençar-se contra ells amb l’èpica fraudulenta d’un relat persuasiu i mentider. La falsa protecció dels nostres (dels suposats nostres: com si els altres no ho fossin) fa la resta.
Però la política no resol problemes complexos d’una manera fàcil i ràpida: això només ho fan –diuen que ho faran- els demagogs, que són els grans creadors de problemes. La política de debò, la política democràtica, no és senzilla: exigeix temps, regles, procediments, lleis; sobretot, exigeix el reconeixement de l’altre i de les seves diferències: en cas contrari, és fàcil que la política sigui substituïda per la pura i simple demonització de l’adversari.
Per això, anar per lliure no ha estat mai una bona opció. Un exemple recent: malgrat segles de diferències i conflictes, els Estats de la UE es van posar d’acord en gestionar conjuntament els efectes de la pandèmia, tals com les vacunes o el deute mancomunat. Va ser una idea magnífica, perquè, en un context on les economies es troben altament interrelacionades, la resposta conjunta a les crisis evita divergències entre països i fragmentació dels mercats interiors, que impedirien competir en igualtat de condicions. És a dir, els acords, malgrat ser gairebé sempre complicats, acostumen a ser instruments eficaços per resoldre problemes i per a afavorir la convivència entre les persones i les comunitats.
A Catalunya hem tingut –tenim encara– la nostra pròpia variant populista. D’una banda, part de la població s’apropiava de l’autoritat històrica, intel·lectual i sentimental del Poble –així, en majúscules–, en un lloc on conviu una població diversa i heterogènia, que també sent que forma part d’aquesta comunitat. De l’altra, s’atribuïa a Espanya el rol d’enemic causant de tots els mals, presentant-la com a un estat que, governi qui governi, és per principi reaccionari, ultradretà, retrògrad i corrupte, d’una crueltat innata. En definitiva: una caricatura perfectament ridícula, però, gràcies a la insistència amb què ha estat difosa, extraordinàriament eficaç.
En un territori on hi ha diversitat de posicions respecte a coses tan fràgils, difuses i sensibles com la identitat col·lectiva i la pertinença nacional, provocar l’enfrontament és fàcil. I la sentimentalització de la política que s’ha produït en els últims anys condueix a la impossibilitat de la política: sobre raons es pot discutir; sobre sentiments, en canvi, és impossible. La sentimentalització de la política és la mort de la política, almenys de la política democràtica.
En els darrers dies el govern de la Generalitat s’està obrint a arribar a acords amb el Govern del PSOE en una Taula de Diàleg. És una bona notícia. Però els problemes de convivència dels catalans els hem de resoldre aquí, a Catalunya. Està molt bé dialogar amb el Govern de Madrid, però abans –o com a mínim alhora– hem de dialogar entre nosaltres. És el que demanem els Federalistes: el Procés ha creat abans que res un problema entre catalans, que hem de resoldre entre catalans. Encara no hem començat a fer-ho. Com diu el politòleg Quim Brugué: «La democràcia no implica que ens posem d’acord. Tampoc és el govern de la majoria. Encara menys la banalitat d’escoltar la veu d’un poble. La democràcia ens demana que convisquem i avancem plegats malgrat les nostres discrepàncies i diferències».
En definitiva: no podem fer front als grans desafiaments que afrontem sense restablir la confiança plena entre nosaltres. Una vegada resolt aquest problema essencial, podrem atacar molt millor els altres.
