Quiosc

Diari de Girona

Josep Callol

Ja no hi ha líders com la reina eterna

La mort de la reina Isabel II obre el debat sobre els lideratges. Qui és capaç de mantenir més de 70 anys el poder en una democràcia consolidada? Pràcticament ningú. Encara que la persona en qüestió no estigui sotmesa a les urnes, no és gens fàcil aguantar tant de temps. Si no, que li diguin a Joan Carles I. Molt probablement el seu desig era mantenir-se en el tro fins al decés, i l’home es va veure obligat a abandonar perquè no va saber entendre el càrrec ni el que representava, com sí va fer la reina d’Anglaterra.

Isabel II, per bé i per mal, ha estat un exemple a seguir per molts mandataris. Alguns la van ajudar, especialment primers ministres del Regne Unit, i d’altres van saber aprendre dels fets positius del seu regnat, però també dels negatius. Amb defectes i virtuts, va rectificar decisions polèmiques que havien embrutat la imatge de la Corona i se’n va sortir. Era capaç d’acabar vencedora d’una batalla clarament perduda.

Hi ha personatges únics. Per això, divendres vam titular «Mor la reina eterna», perquè serà difícil oblidar el seu regnat; perquè faci el que faci el seu fill Carles o els que vinguin darrere, sempre tindran l’ombra d’Isabel II al clatell. Què hauria fet la reina? La pregunta se la faran ells i els ciutadans durant anys, perquè no s’esborrarà fàcilment un lideratge que va conviure amb quinze primers ministres i catorze presidents dels Estats Units.

De governants amb fusta n’hem tingut a Espanya i a Catalunya, i pràcticament tots eren d’una altra generació dels actuals. Felipe González, Jordi Pujol, Pasqual Maragall o, encara que a un nivell més local, Quim Nadal i d’altres han estat polítics que, deixant de banda la ideologia o si ens agradaven més o menys, creien en el que feien, tenien idees i projectes, executaven i eren un punt visionaris, fet que els ajudava en la gestió dels seus respectius mandats.

Ara costa trobar-ne com ells, perquè les coses i la vida han canviat molt i evolucionat encara més a una velocitat extraordinària. No només en política; està passant el mateix en tots els àmbits i ara s’analitza i es treballa d’una altre manera. La immediatesa ens fa decidir molt ràpid i no tenim temps per aturar-nos a pensar què pot implicar a curt, mitjà o llarg termini una decisió important. Allò que diuen d’un polític, que és un estadista, s’ha perdut. Cap dels que hi ha ara ho és perquè els seus assessors creuen que una decisió és equivocada al cap de dos minuts d’haver-la tirat endavant perquè han vist un tuit. I la paraula de l’assessor, és paraula de Déu. D’aquesta manera, és impossible encertar a la diana.

Pujol es va equivocar en el seu relleu perquè no volia que la història s’oblidés d’ell. En realitat pretenia perdurar en la memòria dels ciutadans i per això va escollir Artur Mas, a qui li deien «Robocop» perquè era percebut com un líder prefabricat. En aquells anys no hi havia xarxes socials, amb prou feines existia Internet, i ni així Mas va saber aprofitar l’ocasió. Va apostar per l’electoralisme fàcil i va aconseguir tot el contrari, enfonsar-se ell i el partit. Carles Puigdemont, Quim Torra o Oriol Junqueras (amb les seves coses positives i negatives) no van saber llegir mai el que passaria amb el procés perquè no van ni olorar el poder que té un Estat i de què era capaç. Es van pensar que no hi hauria presó i n’hi va haver per aquells que van ser valents i no van fugir cames ajudeu-me.

Ara la política està trinxada i la postconvergència, dividida de tal manera que aquells que ho van tenir tot, que eren hegemònics, estan dividits i no sembla que tinguin remei per solucionar-ho. Al contrari, a cada pas que fan, es van trossejant.

Puigdemont fora de Junts i el partit a punt d’una escisió; l’ANC avisant de la creació d’una noca proposta electoral; el PDeCAT desaparegut i els que van adonar-se del desastre abans, com el PNC, no sembla que tinguin prou força, de moment. Ja no hi ha líders com Isabel II, però tampoc estem en aquells temps on la reina eterna va tenir tots els números per convertir-se en el que va acabar essent.

Pol.V.V.

Compartir l'article

stats