Quiosc

Diari de Girona

Carles Duarte i Montserrat

Un nou Congrés de Cultura Catalana

A l’edició d’enguany de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, la Fundació Congrés de Cultura, que presideix el professor Agustí Alcoberro, va anunciar la voluntat de dur a terme un Nou Congrés de Cultura Catalana, no pas com un exercici de memòria i encara menys de nostàlgia respecte del que es va fer entre 1975 i 1977, sinó com un revulsiu en un moment d’insatisfacció i de desconcert després de la gestió que els partits polítics i les institucions han fet del procés independentista, amb dures confrontacions estratègiques, personalismes exacerbats, repressions acarnissades, utilització esbiaixada d’instruments jurídics... Si, ara fa prop de cinquanta anys, aquell Congrés va servir per dotar el país d’eines valuoses per afrontar la fi del franquisme i la recuperació de la democràcia i de l’autogovern en un territori de confluències i de complicitat entre participants procedents de sectors ben diversos, aquest Nou Congrés de Cultura Catalana hauria de ser per repensar-nos i reimaginar-nos davant de reptes que avui, si més no en una part significativa, són diferents. N’esmento alguns prou evidents: la globalització s’ha accelerat; la generalització de formes culturals homogeneïtzadores ha anat en detriment de construccions culturals que han configurat la riquesa en la diversitat de la humanitat; les desigualtats socials no han minvat, ans ben al contrari s’han consolidat i fins i tot accentuat; la digitalització està capgirant no tan sols les formes de comunicació, sinó alhora les d’articulació del conjunt de la societat; el canvi climàtic està incidint d’una manera creixent en la nostra vida quotidiana i ja no tan sols ens preocupa la conservació de la natura, sinó també l’establiment d’unes condicions que permetin la sostenibilitat de la nostra espècie, que consumeix d’una forma depredadora recursos limitats... El Nou Congrés de Cultura Catalana no pot obviar aquest escenari. Hi ha d’aportar debats i respostes. Però ho ha de fer reivindicant alhora amb determinació el paper en la construcció d’un futur col·lectiu d’una identitat històrica inserida de ple en la contemporaneïtat, els vincles amb el conjunt dels territoris de llengua catalana, de vegades afeblits pels marcs administratius que els separen... La societat civil ha contribuït decisivament a preservar i a enfortir la personalitat del nostre país, sobretot quan les institucions d’autogovern havien estat suprimides. No es pretén pas qüestionar el paper de lideratge que les institucions públiques i els partits polítics han d’assumir, però la societat civil no es pot desentendre d’una reflexió de fons que ha d’ajudar-nos a definir horitzons a mitjà i a llarg termini més enllà de les pugnes partidistes. Donem, doncs, la benvinguda a aquesta iniciativa i celebrem que constitueixi una oportunitat que hauríem de saber aprofitar per recosir el país i per enlairar-ne la mirada amb ambició i generositat.

Compartir l'article

stats