Quiosc

Diari de Girona

Argentina: del caos a l’esperança?

La violència política que viu l’Argentina aquestes darreres setmanes s’agreujà després que la Fiscalia sol·licités 12 anys de presó per presumpta corrupció a l’actual vicepresidenta de la República, Cristina Fernández de Kirchner. L’intent d’assassinat de la propassada setmana ha aixecat un munt d’incògnites entre seguidors i detractors. I és que, encara que també l’oposició hagi accedit a firmar una declaració conjunta de rebuig davant l’atac, no cessen les denúncies dirigides al Govern, tot argumentant la immoralitat que suposaria voler treure rèdit polític d’uns fets que consideren que s’han d’investigar únicament des del poder judicial, tal i com declarava Cristian Ritondo, president de Proposta Republicana (PRO) a la cambra baixa. Un poder judicial, però, que la pròpia Kirchner –en una clara estratègia de victimització– no respecta i critica constantment, pel que considera una persecució personal en un cas flagrant de lawfare, de judicialització de la política fent un ús indegut dels procediments legals. Aquests fets s’emmarquen en un context de profunda crisi econòmica i social iniciada el 2018, quan l’anterior executiu es veié obligat a demanar un rescat al FMI, i agreujada considerablement arran de la pandèmia. No es pot oblidar que el dòlar blue podria acabar l’any amb un canvi de 400 pesos argentins (quan a finals del 2019 rondava els 40) amb tot el que això comporta per a les rendes familiars i la capacitat d’estalvi de la ciutadania.

Argentina viu instal·lada en un escenari de profunda divisió social alimentada pels dos lideratges que han dominat la política nacional els últims quinze anys: el de l’esmentada Kirchner i el de l’expresident i exalcalde de Buenos Aires Mauricio Macri, líder de la coalició opositora de dretes. El rebuig a una d’aquestes dues figures s’ha convertit en una clivella que divideix la societat per la meitat i suposa una barrera per al diàleg i la col·laboració bipartidista entre el Front de Tots i Junts pel Canvi. Tot això provoca desconfiança en els governants i, per tant, una disfunció en el mecanisme social de reducció de la complexitat de tot sistema democràtic. Com argumenta l’influent politòleg americà Francis Fukuyama la confiança, resultant de la sensació que el govern treballa pels objectius públics essencials, és clau per a la bona salut de tota democràcia liberal moderna. No n’hi ha prou amb reivindicar la llibertat o el pluralisme sinó que, com defensa la filòsofa Victòria Camps, per tal d’edificar una ètica moderna, allò que cal és trobar-hi un sentit que s’ajusti a les preocupacions d’avui.

En un escenari d’extrema dificultat com l’actual, la divisió genera frustració i indignació entre les diferents capes de la societat, especialment entre les classes mitjanes i treballadores, que són la base de l’Estat del benestar, en un país on la pobresa s’ha enfilat fins al voltant del 50%. Així, es viu amb resignació la situació del país. La imatge de la classe política està sota mínims i la majoria de joves, tot i sentir-se orgullosament argentins, somien en poder agafar un avió a l’aeroport d’Ezeiza i trobar un futur millor a l’estranger. Aquest context ha propiciat una radicalització de les posicions polítiques tant al parlament com al carrer, alterant greument l’intercanvi d’opinions sobre allò comú en un context de participació lliure. L’ascens de la figura de Javier Milei, una mena de Trump argentí que es presenta com a anti-establishment i s’identifica com a llibertari, i sobretot anti-kirchnerista, ha suposat un terratrèmol polític, ja que, segons nombroses enquestes, podria arribar a la segona volta de les presidencials de l’any vinent. Aquest fet, a l’espera de conèixer els candidats de les dues grans coalicions, podria portar el país cap a un escenari de radicalització sense precedents i que comportaria una competència electoral de caire centrífuga. Això no seria gens desitjable en un país ja profundament dividit i on és més necessari que mai una majoria de càrrecs electes que creguin i defensin el sistema institucional i l’estat de dret, imprescindible per a fer front a la situació socioeconòmica i evitar una escalada violenta.

Amb tot, als carrers de Buenos Aires es respira una certa «normalitat», quelcom xocant per algú no acostumat a les fluctuacions canviàries i el risc de bancarrota nacional que constitueixen el pa de cada dia per a tot argentí. Les classes mitjanes i treballadores combinen feines precaritzades, malgrat l’extensa legislació laboral, amb feines no declarades i assistència entre familiars. Mentrestant, les ajudes conegudes com a «planes» compten amb més de tres milions de beneficiaris, pels quals aquest benefici constitueix la seva principal font d’ingressos. No sorprèn, doncs, que es comparteixi una visió pessimista generalitzada. Molts no confien en què la present legislatura arribi a bon port a finals de l’any vinent. De fet, les desavinences dins l’oficialisme en relació a les causes judicials que planegen sobre la vicepresidenta i sobre com encarar els ajustos pressupostaris exigits pel FMI, conditio sine qua non perquè l’organisme financer mantingui la confiança en l’economia argentina, podrien provocar un trencament de l’aliança.

Malgrat tot, a l’Argentina també se li obra una finestra d’oportunitat: la materialització d’una nova manera de fer política després del que hauria de presentar-se com un punt d’inflexió que fes replantejar una violència política que no té cabuda a les democràcies actuals. De cara a l’últim any de legislatura l’objectiu hauria de centrar-se en reunir amplis sectors d’una societat que avui resta clarament fracturada i encallada al passat, per rellançar el país fent front a importants reformes tant en l’àmbit econòmic i social, com en una manera diferent d’entendre i fer política. Com bé explica l’intel·lectual Tzvetan Todorov, només deixant de ser presoners d’aquest passat, tot posant-lo a l’empara del present, amb la memòria –i l’oblit– al servei de la justícia, pot una comunitat, amb un potencial com l’Argentina, començar una nova era de prosperitat.

Compartir l'article

stats