Surten com bolets a les tertúlies dels principals mitjans de comunicació famosos especialistes que xerren pels descosits sobre la situació econòmica. Habitualment són catedràtics d’universitat, analistes al servei d’organismes públics o privats, assessors de grans corporacions o politicòlegs reciclats en economia. Entre tants figurins cal distingir dos tipus de personatges que pontifiquen ex cathedra de diversos assumptes de l’actualitat econòmica.
Per una banda hi ha professionals honestos que es curen en salut davant la incertesa actual que dificulta preveure l’evolució de les variables macroeconòmiques. Són conscients que l’economia és una disciplina social i no una ciència exacta. Per tant, la seva tasca consisteix a interpretar les dades disponibles que, a vegades, són parcials i contradictòries.
Per altra banda hi ha individus que, sota l’etiqueta d’economistes, són portaveus ideològics que donen explicacions esbiaixades manipulant i tergiversant les dades si aquestes no confirmen dogmes econòmics com la racionalitat del consumidor, la competència perfecta, els mercats eficients i el rebuig a l’intervencionisme de l’Estat.
Si els primers mereixen tot el respecte i reconeixement, els segons han de ser desemmascarats sense pal·liatius com a xarlatans i entabanadors.
Aquests últims es comporten com a vedets d’espectacles mediàtics que, per convenciment o oportunisme, es dediquen a pronunciar discursos catastrofistes. Revestits amb l’aura d’experts econòmics amb notable predicament actuen com a visionaris, vidents, astròlegs i àugurs.
Tant li fa que algun d’ells hagués pronosticat just a l’esclat de la crisi del 2008 que l’atur superaria el 30% el 2012 (va ser del 26,02%), que milers d’empreses farien fallida, que augmentar la despesa pública era un suïcidi, que el dèficit públic seria insostenible i que el deute de les administracions mai es podria pagar. La realitat ho ha desmentit.
Ara, els profetes de l’apocalipsi insisteixen a preveure una crisi econòmica de llarg abast, però encara que es compleixin els seus auguris, no tenen cap mèrit, sinó que forma part d’una de les fases dels cicles del sistema econòmic (expansió, recessió, depressió i recuperació).
Si anuncien la crisi, avui sí i demà també, al final arribarà. Aleshores proclamaran que ja ho havien previst. Vaja! Qui l’encerta, l’endevina!
Per tot plegat, la ciutadania ha de desconfiar de les premonicions d’uns derrotistes interessats. No hauria d’escoltar els cants de sirena, sinó atendre els missatges que, sense menystenir les dificultats presents, intenten donar resposta als reptes de la inflació, l’atur, les desigualtats socials, els problemes energètics i el canvi climàtic.
Vet aquí el quid de la qüestió!
