Quiosc

Diari de Girona

Pere Lladó

La fractura de l’independentisme

La Diada d’enguany s’ha celebrat amb més pena que glòria. La fractura entre els dos socis de govern ha provocat un desencís al territori, agreujat pel posicionament radical de l’ANC. Sense unitat és molt difícil mobilitzar com en altres ocasions els ciutadans.

Les estratègies d’ERC i Junts són diferents. Mentre els primers aposten pel diàleg i la negociació amb el govern central, els segons fan una dura oposició a Pedro Sánchez.

Junts es una macedònia d’ideologies amb uns lideratges que no casen. Jordi Turull –procedent de CDC– no té res a veure amb una hooligan i presumpta corrupte com Laura Borràs. Internament pateixen unes accentuades discrepàncies que no els permeten prendre decisions fermes i valentes.

Darrerament alguns dirigents han insinuat la possibilitat que Junts sortís del govern, la qual cosa avui és del tot impossible. Aquesta mena de moviment independentista no té sentit fora del govern i menys amb unes eleccions municipals a la vista.

De ben segur que si Junts passés a l’oposició no tardaria massa en dividir-se en diferents plataformes. Avui la unitat només és fruit dels molts càrrecs públics que els ofereix tenir poder. I ja se sap que amb el sou no s’hi juga.

Per la seva banda, ERC continua ampliant les seves bases des d’un partit polític que aspira a ser la principal força municipalista del país. En aquestes darreres hores els republicans han rebut un clar suport d’Òmnium Cultural que ha demanat no caure en populismes davant les provocacions de l’ANC que apuntà la possibilitat de confeccionar una llista cívica amb activistes i sense polítics.

Pere Aragonès ha estat valent i realista tot declinant participar a la manifestació de l’Onze de Setembre. Els membres de l’ANC pretenien protagonitzar una gran xiulada contra el president. I se’n van quedar amb les ganes. D’aquesta manera es pogué dissimular la crisi existent en el camp independentista.

Si la cúpula d’ERC no assisteix a una manifestació com la del proppassat diumenge caldria fer reflexionar a tots aquells que tenen com a objectiu l’independentisme. Són els republicans que en els moments difícils mantingueren la flama secessionista. I ara que una colla s’ hi han afegit darrerament en volen el protagonisme des d’una formació política. Aquest és el cas de moltes cares conegudes de Junts amb passat convergent.

Al llarg dels propers mesos les dues forces majoritàries de l’independentisme hauran d’anar amb peus de plom, atès que les eleccions municipals marcaran un abans i un després.

Certament, el govern de la Generalitat no es trencarà. Junts no pot perdre càrrecs públics i ERC no superaria una acusació de traïció si canviés de socis.

Ben aviat serà el moment de veure com es posiciona l’electorat. Des d’ERC s’admet el fracàs del procés, per la qual cosa ha apostat per eixamplar les bases i esperar l’arribada de noves generacions. Per la seva banda, Junts demana complir el mandat de l’1 d’octubre. Però mai no han dit com ho pensen fer i amb qui compten, perquè de moment les enquestes reflecteixen un descens clar del seu posicionament.

Hom te la impressió que aquestes dinàmiques no porten enlloc. A Catalunya es viuen tota una colla de contradiccions que provoquen una paràlisi política. Un govern sense unitat no ofereix cap mena de garantia. Només exhibeixen un cert acord quan es tracta de criticar el govern de Madrid. Es pateix una manca d’empenta que no afavoreix que les empreses que abandonaren Catalunya arran del procés, tornin o que en el territori no es visualitzi cap nou equipament o inversió important. Les picabaralles no porten enlloc i l’independentisme és molt respectable, però governar és gestionar i prendre decisions en favor dels ciutadans. I una part del govern català no sembla estar-hi d’acord malauradament.

Compartir l'article

stats