En molt pocs dies, la senyalització del carril bici de l’avinguda Lluís Pericot de Girona m’ha portat a escoltar o observar fins a sis propostes diferents. Cadascuna, al meu parer, amb coses bones i dolentes. Al mateix temps, diversos coneguts m’anaven avisant de possibles perills per aquells que circulen en bicicleta i d’infraccions dels vehicles a motor. També d’infraccions de ciclistes. Sempre n’hi haurà de les dues bandes. També dels reis de l’incivisme a la via pública: els vianants que travessen on volen i que no veuen els colors dels semàfors.
Quasi cada nou carril bici suposa queixes d’uns o altres i diferents punts de vista de veïns o col·lectius. És pràcticament impossible satisfer tothom en una ciutat ja construïda i molts cops s’ha de tirar d’imaginació o de proves pilot. El que està clar és que quan hi ha carrils bici es fan servir. I si realment es creu en què s’han d’anar suprimint cotxes del carrer, que els carrils bici passin per la carretera són una bona opció. Garantint, així sí, la seguretat de tots, si cal, ajustant projectes. El que no s’aconseguirà mai és acabar amb allò tant nostre de dir que nosaltres ho hauríem fet millor. Molt millor que els que manen, siguin del color que siguin. I també que els tècnics que fa anys, alguna dècada, que s’hi dediquen.
