Segons André Malraux –ens ho recorda Félix de Azúa– «els humans som producte de l’atzar i el món és pur oblit». No és una frase que s’acostuma a llegir a Instagram o al face o en lectures edificants. Com que soc dels que penso que quan un es fa gran hauria de llegir alguna cosa que no fos contes de fades, no puc sinó estar d’acord amb l’escriptor francès. Un dels motius per continuar amb la subscripció de El País –permeteu-me la digressió– és per continuar llegint Felix de Azúa i Fernando Savater. Sí, ja ho sé, dos corcons pels nostres expenedors de carnets de bons demòcrates. El primer és mestre de les frases esculpides amb pulcritud. Pot dir en una frase o fins i tot en un sol adjectiu el que molts necessiten mitja pàgina. Savater no s’ha deixat arrugar per corrents de pensament coneguts com a progressistes. L’avortament no és un dret, és una opció. La llei Trans un despropòsit. El govern conegut com a frankenstein, un pacte amb el diable per escurar poder. Sempre li agrairé que em presentés a Cioran, Thomas Bernhard, Henry L. Mencken,...
Quan es crea una feina com a agraïment d’uns serveis prestats, s’aconsella al beneficiari que l’ompli de contingut per dissimular l’estratagema. Per no desmerèixer el to d’esperança de l’autor de La condició humana, diré que veig la vida com una capsa buida de sabates i l’art de viure l’estratègia per omplir-la de contingut perquè mentre tinguem la capsa plena la vida tindrà sentit. Ens faríem creus del que podem arribar a trobar en moltes capses de sabates!
Des de ben petits ens ensenyen com omplir-la perquè faci goig. Com que resulta que la capsa mai acaba ha estar plena del tot –sempre hi ha espai per una andròmina més– temps enrere vaig estar temptat de fer-hi enquibir una mica de procés. Sigui perquè el meu entusiasme pel tema era més aviat tebi, sigui perquè ben aviat els seus responsables mostraren la seva inòpia política, la mala pensada quedà com una flor d’estiu.
D’un temps ençà molts catalans han omplert la caixa de sabates amb tot el pandemònium del procés. Farcir-la de procés vol dir que primer s’ha de buidar de qualsevol cosa que pugui sabotejar l’entusiasme i la motivació per una Catalunya independent. Vol dir que s’ha de triar l’emissora de ràdio que s’escolta, el diari que es llegeix, llegir llibres del procés i mirar el FAQS de TV3 o les seves tertúlies, i tot regat amb diatribes contra Espanya. No s’han de llegir llibres sobre la societat oberta i els seus enemics, el cosmopolitisme de l’esquerre, la ment oberta de mires, que es mostrin crítics amb el procés... Només així s’explica que milers de catalans s’hagin cregut que separar-se d’Espanya consisteix en dipositar el vot en una urna o sortir cada 11 de setembre en processó. O que existeix un dret a l’autodeterminació, o que el nostre Parlament és sobirà, o que la democràcia consisteix en què una comunitat autònoma –en el cas que ens ocupa, Catalunya– pugui decidir proclamar unilateralment la independència.
L’entusiasme col·lectiu està molt bé quan es manifesta en un camp de futbol. En política sempre ha estat l’antesala de la decepció i molt sovint del desastre. Però entenc que pels polítics del procés aconseguir que el poble es mobilitzi amb idèntic fervor que els assistents a una processó de Lourdes –amb les seves torxes i els seus cants i la seva insubornable fe– els dona un l’aire messiànic que necessiten per continuar amb la seva representació. Si fins ara la posta en escena ha estat pròpia d’un Lloquet i Rovelló dels Pastorets, hem de tenir present que el populisme i la demagògia solen ser la pell de xai que amaga la presència del llop.
