Quiosc

Diari de Girona

Temi Vives Rego

Individualisme, societat i política

L’individualisme és un tret fonamental de les societats occidentals actuals que inevitablement té un gran impacte en la política. És freqüent acusar als joves d’un individualisme exacerbat, però l’individualisme que els joves mostren no és gaire diferent de l’individualisme que mostren els artistes, polítics, professionals de tots els sectors i també cal dir-ho: de la gent gran. Jo formo part d’aquest col·lectiu que anomenen «gent gran» per evitar utilitzar els terme «vells». Jo i tota la gent gran que conec som cada cop més individualistes. Volem un tracte preferent, que no ens obliguin a canviar els nostres hàbits i costums, cada cop reclamem més drets i privilegis i sovint demanen quan no exigim que els joves es comportin com nosaltres ho vam fer. Dit breu i clar: tots i cada un dels ciutadans de les nostres societats som cada cop més individualistes i exigim que el nostre individualisme sigui respectat per tots els demés, el que és una flagrant contradicció.

A fil-i-randa d’aquesta situació voldria fer algunes reflexions. La primera és que l’individualisme és un procés que va començar fa molt de temps i no ha deixat de créixer gradualment. A mida que la divisió del treball comença a fer-se evident especialment a partir del segle XVIII, la societat es fragmenta en activitats cada cop més especialitzades. Aquest fet fa que les persones es diferenciïn dels altres per la seva feina i estatus social. Per altre banda les relacions jeràrquiques i autoritàries de la família, la església, el poble (del que rarament es sortia) i fins i tot els gremis i la pròpia noblesa amb llurs fèrries relacions de dependència, comencen a desaparèixer, facilitant que l’individualisme brolli sens parar.

Una segona reflexió és que els avenços tecnològics i els conseqüents canvis culturals catalitzen l’evolució de l’individualisme. Tenir cotxe i diners, viatjar, l’anonimat a les ciutats, els ordinadors personals i els diabòlics telèfons dits intel·ligents, fan que l’individualisme sigui cada cop més inexpugnable. Fins als anys 1950’s a Espanya la majoria de persones rarament es movien més enllà d’un radi de 100-200 kms ni tenien un telèfon fix ni TV a casa seva. La tercera reflexió és la progressiva implantació de les nacions que declaren la igualtat dels seus membres i a l’hora exclouen als de fora que no pertanyen a la seva entitat nacionals. La implantació de les nacions i sobiranies populars és l’altre plataforma que impulsa l’individualisme sigui directa o indirectament.

Finalment, la Declaració Universal dels Drets Humans al 1948 sanciona definitivament la imparable cursa de l’individualisme. Per tant, en una societat clarament individualista, la política no pot actuar i governar sense tenir en compte la incidència de l’individualisme en la política a tots els nivells. Per exemple, darrerament hem vist que l’abstenció a l’hora de votar sovint arriba al 50%. Una explicació és que el sentiment individualista de la població en general fa que es consideri que votar és un dret (no una obligació) com pot ser el dret a manifestar-se o a fer vaga o comprar o no un paquet de tabac. Per no parlar de les actituds de negar-se a acatar les lleis i normes socials. Això ha coincidit amb que en els darrers anys hem vist aparèixer (i també caure) nous partits polítics que apel·lant a la llibertat individuals, esperonen a no acatar les lleis i a rebel·lar-se contra «l’establisment».

Els avantatges que l’individualisme ha aportat han estat que per una banda s’ha facilitat la modernització de les societats en aspectes com la industrialització, la implantació del capitalisme i la democràcia liberal. També l’individualisme ha fet que els problemes socials evolucionin de manera menys turbulenta i traumàtica que en els països a on les societats estaven mes col·lectivitzades, casos flagrants són per exemple Rússia, Cuba i Corea del Nord. Des de la meva perspectiva i com a individualista inamovible que soc, crec però, que un excés de individualisme pot afavorir políticament als partits «antiestablisment» i als independentistes radicals que pregonen que els problemes que tenim es poden solucionar fàcil i ràpidament amb fórmules simplistes i finalment autoritàries, és a dir que acabarien matant a l’individualisme que tan valorem actualment.

No ens enganyem, si abusem de l’individualisme, el destruirem i entrarem en sistemes jeràrquics, autoritaris i col·lectivitzats. Jo, no voldria pas!

Compartir l'article

stats