De vegades encara somnio amb el meu pis del carrer Ultònia. Un àtic dúplex, molt petit però amb una terrassa gran, ideal per a una persona. Me’n va parlar la Ioio, que aleshores hi vivia de lloguer. El deixava, i havia pensat que potser m’interessaria. Em va posar en contacte amb la propietària, la Dolors –un encant de dona– i de seguida ens vam entendre. Va ser el primer pis on vaig viure sola: mentre estudiava la carrera havia compartit pis amb amigues, a Cerdanyola i a Barcelona, però sola-sola no hi havia viscut mai.
La primera nit que hi vaig passar després de fer la mudança des de casa la mama –la roba, els llibres, l’aparell de música i els cds, la Trutru i el seu aquari, i no gaire res més– em vaig adonar que havia comprat olles i paelles, però que no tenia res a la nevera ni al rebost per posar-hi: no em podia fer ni una truita. Em vaig anar a comprar un entrepà i me’l vaig menjar asseguda al sofà, fent la llista de la compra per l’endemà i gaudint d’aquella sensació d’independència. M’hi vaig estar potser tres anys, no gaire més. Però hi vaig ser tan feliç que de vegades encara hi somnio.
La casa és de rajoles marrons, amb grans finestrals que s’aboquen al jardí i al bosquet que l’envolta. Com que està en un turonet, no cal aixecar-te del sofà per veure el mar. Però si t’aixeques i surts a fora, a més del mar veus el poble que havia estat de pescadors i que ha crescut desordenadament i en excés per viure de la mamella del turisme. De nit, quasi sembla una gran ciutat, amb totes les llums titil·lant fent frontera amb la negror del mar.
La casa també té una piscina desbordant que barreja el seu blau amb el del cel i el del mar. Una piscina de proporcions humanes: ni massa petita ni exageradament gran. Pots fer-hi unes quantes braçades de punta a punta. Al fons hi ha un dofí fet de mosaic, que sembla que dansi si l’aigua es mou. La Júlia diu que és la casa més maca de tot Roca Grossa, i segurament té raó. És bonica, però gens ostentosa. Pensada i construïda amb il·lusió, viscuda i compartida amb amor. Oberta sense calendaris ni horaris. Hi han vingut amics i amigues a gaudir de la piscina, a compartir dinars senzills i saborosos –amanida de tomata de l’hort d’en Joan, botifarres de Can Colls cuites com només sap coure-les la mama, síndria o gelat de postres–, a fer un gintònic a última hora de la tarda o un berenar-sopar acompanyat de traguets de vi i bona conversa.
Durant dues dècades, cada estiu hi he passat com a mínim un grapat de dies. Aquest ha estat el darrer: la mama i en Joan es muden. Amb recança –per molt que en Joan digui que no vol tenir-ne–, però sabent que és el millor que poden fer. Segur que somniaran moltes vegades amb la casa –com jo somnio encara amb el pis del carrer Ultònia– perquè hi han estat molt feliços.
Vindran altres estius, i seran tan meravellosos com ho han estat els d’aquests últims anys. Perquè la casa no és ni la piscina, ni les vistes, ni les parets de rajola: la casa, mama i Joan, són les persones que hi viuen. La casa sou vosaltres.
