És bona o no la competència en els diferents sectors de la nostra economia? El sistema de lliure mercat dels països que formen part de la Unió Europea no només accepta que les empreses competeixin entre elles sinó que en molts casos disposen, com és el cas d’Espanya i de Catalunya, d’uns organismes que vetllen perquè es respectin les normes democràtiques que garanteixen la lliure competitivitat i, per tant, les regles del joc en un món de base capitalista.
I és en aquest marc general que entenc la decisió del govern de l’Estat que aquest estiu va decidir atorgar deu noves llicències d’estancs a la Jonquera dins d’un paquet més general de concessions arreu del territori peninsular amb una preferència especial pels municipis fronterers. Són nous ingressos que sempre poden anar bé a banda que fomenten el lliure mercat. Els interessats hauran de fer la paperassa corresponent, justificar que tenen un local en condicions i recursos econòmics suficients per tirar-lo endavant. Cal recordar que la història dels estancs està lligada a la postguerra civil quan es varen començar a atorgar permisos a famílies que havien estat vinculades al bàndol victoriós. Naturalment, durant la dictadura no es va tocar res i tampoc es va moure gairebé res ni durant la transició ni després. Els traspassos de llicències eren negocis milionaris i només al cap de molts anys es va aconseguir que els compradors poguessin ser persones físiques sense distincions ideològiques pel mig. No s’acaba d’entendre, doncs, que el PP, per boca del seu president a Girona, Jaume Veray, s’hagi manifestat contrari a obrir el ventall dels estancs afavorint la lliure concurrència. No és una cosa semblant el que predica el PP?
Un problema semblant és el de les farmàcies. Fa uns quants anys, una ciutadana de Girona llicenciada en Farmàcia volia posar-ne una a Montjuïc, però resulta que en aquest àmbit de serveis no hi ha competència que valgui. Li reclamaven un nombre mínim de veïns empadronats en aquell districte i, malgrat que pràcticament complia amb el requisit de la quota establerta i que l’ajuntament ho avalava perquè a la muntanya de Barufa no hi havia cap establiment d’aquestes característiques, no va poder aconseguir el vist-i-plau del Col·legi Professional. En aquest cas, el lobby farmacèutic deu ser molt poderós perquè l’interès d’un conegut diputat gironí que va presentar una petició al Congrés en el sentit d’assolir un cert alliberament de les restriccions en aquest sector no va reunir ni les signatures necessàries perquè se li acceptés a tràmit parlamentari! En aquest cas, la ciutadana feia temps havia acabat la carrera universitària, tenia un local a punt i una il·lusió personal per tirar endavant el seu projecte. Però a ulls dels grans savis feia la competència als ja establerts. I no se’n va sortir.
Els que tampoc volen tenir competència són els del gremi del taxi. Segurament Uber no és cap model en molts aspectes, però més enllà de fer complir o no les exigències d’unes normes comunitàries subsisteix el problema de fons d’uns professionals del volant que es veuen amenaçats i defensen llur sistema gremial. Però la lliure competència és consubstancial amb un modus de vida europeu i, per tant, trigarà més o menys, però s’acabaran els privilegis d’uns pocs per tal de fer possible un benefici per a una majoria. Com ha passat, per altra banda, amb tants d’altres sectors de la nostra economia. Recordo que fa anys el ram de l’hoteleria gironina protestava perquè l’ajuntament afavoria la instal·lació de nous hotels a la ciutat argumentant que la ruïna trucaria la seva porta si es posaven més llits a disposició dels visitants. Però no només no va passar res sinó que la ciutat en va sortir clarament beneficiada d’una mesura de mirada llarga que va fer cas omís de queixes conjunturals. Competir no només és positiu en l’àmbit esportiu sinó que també s’ha de practicar en les nostres relacions de vida. Amb rigor, equanimitat, voluntat de servei i sense privilegis.
