Quiosc

Diari de Girona

Mateu Ciurana

Patapam!

El futbol no em diu quasi res, però des de fa uns anys m’he fet seguidor del Girona, que és millor que estar pendent del Barça, que si no ho guanya sempre tot ho viu com un fracàs. Com que no hi entenc res –mai sé si estan en fora de joc, o no– la meva manera natural de seguir els partits és la ràdio. En això hi entenc una mica. Les transmissions dels partits –no dieu retransmissions, si us plau– són un gran exemple d’espectacle sonor.

Els oients podem gaudir de diverses narracions completes fetes per professionals de Girona. Tant Catalunya Ràdio, com Rac 1, Ser Catalunya o les transmissions d’en Josep Guardiola –locutor sempre precís i acadèmic que ha tingut el mèrit de seguir en antena quan l’equip ha baixat a segona– tenen el seu públic.

Però, deixeu-m’ho dir, jo soc seguidor de l’Eduard Solà i de l’equip a Cat Ràdio. En Solà és un animal radiofònic –en el millor sentit de la paraula– perquè, a més de donar la informació dels moviments de la pilota, transmet una emoció i una alegria que arriba a l’audiència. Els gols que canta –Patapam!– sempre són una festa entusiasta, amb un punt de bogeria festiva i exageració. Ja tinc clar que és qüestió de gustos.

Ho viu tant que recordo, fa un parell de temporades, vaig sentir la transmissió d’aquell partit del play-off que ens van expulsar l’Stuani, com a anunci del disgust de no pujar, i crec que vaig dormir malament, més que res, perquè em sabia greu per en Solà.

A Ràdio Girona hi ha hagut una bona colla de locutors esportius que han fet transmissions, com Alfonso Banda a la postguerra i, a generacions posteriors l’Ernest Mascort i més tard en Narcís Planas, que va formar nois com en Jordi Xargayó, en Jordi Bosch o en Jordi Grau. I a l’emissora Sindical, en Joan Simón o en Fèlix Bouso. Segur que no he fet una llista exhaustiva, disculpeu-me.

En èpoques reculades, la feina de fer arribar el so als estudis no era fàcil i se servien d’unes línies microfòniques instal·lades als camps amb un so força deficient (sona com un pot, dèiem) però que servien per a transmetre alguna cosa més que informació. Servien per explicar l’emoció i l’espectacle des de la ràdio. Fent broma ens agrada dir que la ràdio és una televisió perfeccionada, a la que hem aconseguit suprimir la imatge. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Compartir l'article

stats