Diari de Girona

Diari de Girona

Salvador Sostres

No Costa tant

L’excel·lent periodista esportiu de Catalunya Ràdio, Jordi Costa, s’ha agafat la baixa per paternitat. Ridícul encara que hi tingui dret. Jo sóc el pare més present d’Europa, el que més està amb la seva filla a totes hores i no he deixat ni un sol dia de fer la feina. Es pot ser un bon pare i treballar: de fet, ser un bon pare vol dir no deixar mai de treballar. Hi ha temps per a tot i les dues coses són una i la mateixa, com l’amor i la llibertat. Només ho has de voler. I deixar de fer comèdia.

El programa Tot Costa –lamentable joc de paraules– jo entenc que dóna feina, i potser sí que la primera setmana de la seva criatura se l’hagués pogut dispensar de fer-lo. Però els comentaris que Costa fa, i que jo tant agraeixo, a les transmissions de Ricard Torquemada, pot perfectament fer-los amb el seu nadó als braços. Jo me’n vaig fer un tip, de donar biberons mentre mirava els partits del Barça, i amb el permís del doctor Puyal, la Maria feia perfectament el rotet i encabat podia canviar-la al sofà, sense perdre’m ni un sol còrner, quan ella feia el que havia de fer. Jordi Costa podria posar-se un d’aquests auriculars amb el micròfon incorporat –a mi la COPE me n’ha instal·lat un a casa i va fantàstic per a les tertúlies– i continuar sense problema al servei dels seus oients, que som molts. Ja que va ser ell qui primer es va atrevir a aprofitar el seu cognom pel títol del programa –ens guardarem de fer jocs de paraules amb els mots de la tribu, Gabriel Ferrater ho diu– em permeto jo de dir-li que no és cert que Tot Costa. No, Jordi, no Costa tant. No podem instal·lar-nos en aquesta derrota moral de buscar qualsevol excusa per no treballar. Tothom entén els imprevistos –tot i que jo entenc més que no n’hi hagi– i les emergències, però una temporada en què la fase de grups de la Champions es jugarà molt picadeta pel Mundial de Qatar em sembla que és fer el mec agafar-te quatre mesos perquè has estat pare. No costa tant d’entendre-ho. Les persones serioses, i compromeses amb la feina que fem, tenim deures i no drets. Es pot ser un molt bon pare i fer la feina. A més a més, la teva vacança paterna em posa en una situació molt complicada, perquè la intervenció de tot just acabada la primera part m’anava molt bé per a la crònica del partit a l’ABC. La teva fredor, la teva distància, la teva exigència m’eren molt útils per centrar-me en el que havia d’escriure.

Ara quan tornis em costarà tornar-te a prendre seriosament, perquè em costa confiar en persones que tenen una actitud tan informal amb la seva feina i amb els seus clients. Hem d’estar pel que hem d’estar, Jordi. No només es pot ser un pare meravellós sense deixar de treballar, sinó que per ser un pare com cal, has de no deixar mai de treballar, i que aquest sigui el primer valor amb què eduquis els teus fills. No és masclisme ni feminisme: jo he canviat més bolquers que la meva dona, i he anat més vegades al Tibidado, a Port Aventura, a Disney, al zoo i a passejar amb la meva filla que cap altra persona de la família. Com així ha de ser, perquè sóc el seu pare. Quan va néixer escrivia a El Mundo i ni un sol dia Pedrojota es va quedar sense el meu article; i tot i que encara no escrivia les cròniques del Barça –vaig començar a fer-ho a l’ABC– havia igualment de veure tots els partits per a d’altres articles que escrivia a la secció d’Esports durant la setmana.

Ja a l’ABC, la primera crònica que vaig escriure va ser la de la final de Berlín, l’última Champions que vam guanyar. Recordo que era a casa del meu amic Ramon Riera. La Maria dormia plàcidament al cotxet. Tenia 3 anys i mig. Just quan el partit va començar es va despertar plorant desconsoladament, suposo que per un malson, i només volia el seu pare. La vaig agafar, vaig seure al sofà, davant de la tele, me la vaig posar a la falda, i mentre somicava i m’abraçava jo l’agafava amb el braç i la mà esquerres i a la mà dreta hi tenia l’iPhone, i vaig poder escriure la crònica amb el dit gros, que és com escric quan escric amb l’iPhone, que és sovint. 5.000 caràcters: escrits, editats i enviats puntualment quan l’àrbitre va xiular el final del partit. La Maria no va trigar a deixar de plorar, però no va voler baixar de la falda fins que vam marxar per tornar a casa. Vaig ser feliç de totes les felicitats possibles. El pare enamorat i el jo que escriu en perfecta comunió, arribant al final de la nit havent-ho guanyat tot.

Estic segur que la ràdio et pot enviar els equips que calgui a casa perquè puguis fer perfectament compatible les teves obligacions com a pare amb el teu deure professional. La línia divisòria no és ser pare. El que ens defineix és l’actitud. No el que ens passa sinó el que en fem. Després hem de poder explicar-ho.

Les baixes per paternitat són propaganda. La nova masculinitat és menyspreable enginyeria social. Ser pare no és una malaltia. Ser pare no és una invalidesa ni una privació. No calen baixes. Ser pare és un honor, el deure d’amor més important de la meva vida, i no només no limita amb la meva feina sinó que m’obliga a treballar encara més i a què la meva filla vegi i entengui la importància de fer la feina, de poder-me’n sentir orgullós, i de quina manera tan essencial dóna sentit al que fem i som. Ara tens de uns dies de coll per l’aturada de les seleccions. Juguem el proper partit l’1 d’octubre, a les 9, contra el Mallorca. S’ha acabat l’hora del pati. Torna, com un home. Com un gran pare.

Compartir l'article

stats