Quiosc

Diari de Girona

Matías Crowder

Només un gest

De vegades un sol gest definirà durant anys una persona. En el cas d’algú amb cert poder, el convertirà en un exemple o una figura odiosa. Recordo el cas del Papa Francesc, encara que no sigui dels meus personatges preferits. L’home se’n va anar a dinar amb la gent del servei del Vaticà, com un treballador més. Se’l podia veure a la cua, amb la sotana blanca, fent la fila. Aquest gest d’humilitat, encara que només sigui una pantomima, va guanyar el meu respecte i el de milions de persones necessitades d’un suport espiritual en una època en què el cristianisme passa per una ratxa molt dolenta.

Em perdonareu que citi un altre argentí com a bon exemple (dolents n’hi ha a pilons), però es tracta de Diego Maradona, un personatge polèmic però alhora algú tocat per un do diví. L’home, que el 1985 aconseguia la glòria amb el Nàpols al pic de la seva carrera, fart de periodistes, es va trobar que un cap de redacció va enviar un principiant a fer guàrdia a la porta de casa seva un 24 de desembre. Maradona se’n va acabar apiadant. No només el periodista va escriure el reportatge de la seva vida, sinó que va passar el Nadal amb el 10, en el si de la seva família.

Aquesta setmana a les xarxes socials el nou rei britànic Carles III ha estat el plat del dia. En primer lloc va tenir una escena més pròpia del seu compatriota Mr. Bean, quan intentava estampar la seva firma en un pergamí i feia un gest propi dels del còmic anglès perquè algú s’emportés uns tinters que li treien espai. En la firma d’un altre document, aquesta vegada a Irlanda, es va tacar amb una ploma i va dir odiar i no poder suportar aquesta maleïda cosa. Només un gest el transformava de Carles III a Mr. Bean II.

Després de la mort d’Isabel II, per a un poble amant de la teatralitat i la forma, enmig d’un dol que ha aturat durant tota la setmana el Regne Unit, aquests gestos van desconcertar tothom. Què és el que no pot suportar o què pot odiar un paio que viu en la riquesa durant tota la seva vida sense fotre ni brot, es preguntarà el ciutadà. El cambrer que serveix taules a Piccadilly Circus o els empleats domèstics de Glasgow. Què hauran de dir ells quan en un país que va sortir de la Unió Europea comprar un cotxe és una gesta, per les noves tarifes d’importació, i no cal parlar d’un pis a prop del centre. Faran una rebequeria com les del seu sobirà? Què hauran de suportar i esperar d’un rei rondinaire?

El benefici del dubte, que els britànics havien atorgat a Carles III, sembla tenir els dies comptats.

Compartir l'article

stats