El govern se’n va anar de vacances amb una patata calenta sobre la taula. L’avantprojecte de llei d’Informació Classificada (llegeixin proposta de llei de Secrets Oficials). Val a dir que, amb la llei actual –una llei franquista de 1968, amb un netejat superficial de cara per no fer caure la cara de vergonya davant d’Europa el 1978–, els secrets de l’Estat espanyol es poden considerar eterns. Hi ha quatre categories de documents sensibles codificats: restringits, confidencials, secrets i d’alt secret. Qui els classifica? Chi lo sa! La manca de transparència ha brillat sempre per la seva absència en aquest sector. Ni han transcendit mai llistes ni criteris. El PNB des del 2015, quan va enregistrar al Congrés una Llei de Secrets, batalla per fer una llei transparent. En la tramitació del text en l’anterior legislatura, el PSOE va mostrar les seves cartes en forma d’esmenes que en retardessin l’aprovació. La va tornar a enregistrar el 2020, el PNB. Es creia que ara el PSOE faria una llei transparent, d’acord amb les dels països democràtics de l’entorn –Gran Bretanya, Itàlia, França, Alemanya, EUA– que tenen un estàndard d’uns 25-30 anys de protecció (amb possibles pròrrogues), però segons l’avantprojecte, es posaria als 50 anys, i bé que la custòdia es trauria del CNI (ho acceptarà el PP?), les competències sobre els documentes desclassificats passaria del ministeri de Defensa al de Presidència. Ni el PNB ni els socis de govern de l’UP ni l’oposició del PP (necessària per aprovar-la) van estar convidats a discutir l’elaboració de l’esborrany, de manera que l’avantprojecte presentat en el darrer consell de ministres abans de les vacances causà sorpresa, estupefacció i indignació. La que s’han tornat a trobar a la tornada de vacances. Amb més d’una crítica del sector d’investigadors i periodistes
Si vostè es posa en la pell d’un historiador i requereix un document, suposant –i és molt suposar– que superi la fase de la primera resposta («en procés de classificació»), pot rebre una documentació que, temps després, si la torna a demanar o la demana un company, l’obtingui a partir d’un document diferent que hagi aparegut, diferent de l’inicial però amb la mateixa referència. Això sol indica com estan de mal organitzats els arxius, i no és pas molt que l’Arxiu del Govern Civil barceloní es queixi constantment.
Val a dir que la ministra de Defensa, la socialista Carme Chacón, va desclassificar 10.000 documents militars de 1936 a 1968. Una dècada després, Margarita Robles autoritzà l’accés a l’Arxiu General Militar d’Àvila, entre d’altres, cosa que, entremig, els ministres populars Pedro Morenés i M. Dolores de Cospedal van bloquejar, perquè, abans d’obrir-los a la llum, calia revisar-los un per un.
A veure si ens entenem. La veritat fa por al govern de torn que sigui, com passa amb el PP i el PSOE que el detenen de forma equivocada, és a dir, en un sentit patrimonial. No voldrien que l’ahir afectés l’avui. I, és clar, l’ahir té molts temes encara opacs com la descolonització del Marroc i de Guinea, la guerra d’Ifni , el conflicte amb el Sàhara... I, sobretot, el que no volen ni uns ni altres, és que s’obri el meló del secretisme en quatre temes crucials com són el de la transició, el 23-F, el terrorisme en totes les seves formes, la guerra bruta contra ETA amb els GAL (d’aquí a uns anys farà por la causa general contra l’independentisme i el tema Pegasus).
Un Estat, que se sap fort i consolidat, hauria de tenir la classificació reservada de documents com una excepció i no com una norma. Exhaurits els terminis –30 anys, per exemple, perquè és lògic que hi hagi un marge temporal abans d’esbombar certes coses al públic–, tota la documentació hauria de ser oberta i transparent per als historiadors i periodistes. Entorn del secret, del desconegut, es creen enraonies, teories conspiratives, desinformacions, mites, mentides. I això augmenta el recel i la desconfiança respecte a aquestes estructures de poder.
El primer que caldria és donar recursos als arxius, informatitzar documentació sensible perquè no hi pogués haver un altre Martín Villa que la cremés per no deixar-ne rastre, facilitar-la als historiadors i experts a fi permetre la construcció d’explicacions veraces, per complexes que siguin, les quals enfortiran l’Estat i no a l’inrevés. El segon, que la norma sigui clara per a aquells documents que tinguin el termini de secret prescrit i que hi hagi llistes de documents desclassificats amb els criteris aplicats. El tercer, que la desclassificació sigui automàtica, com sempre ha demanat el PNB, en contra del PSOE que voldria un període de carència o de sol·licitud d’un document determinat. El període de sol·licitud, a la pràctica, sense llistes públiques, equivaldria a deixar molt material en l’opacitat, sense fer-se públic, perquè per sol·licitar la desclassificació d’un lligall, primer cal saber que existeix. Totes les traves que es puguin posar a la coneixença de documents són una mostra més de la por de l’Estat a la veritat.
