Ai! Yolanda. Malgrat que –l’hi asseguro, Sra. Yolanda– vostè em cau bé i aprecio les sovint brillants i efectives habilitats que ha acreditat tenir, però em sembla clar que aquesta vegada va ficar els peus a la galleda quan, a causa de la inflació, va proposar «topar» (verb de moda) els preus dels aliments bàsics. Amb una admirable agilitat, quan es va adonar de l’error, es va aferrar, per reconvertir la proposta, al salvavides que li va regalar (interessadament?) una de les més importants empreses de distribució oferint una «cistella de la compra barateta de productes d’alimentació bàsics». Bona maniobra, tot i que em pregunto si algú verificarà la relació qualitat/preu d’aquestes generoses «cistelles de la compra». Desitjo sincerament que li funcioni la rectificació tot i que potser ja havia ensenyat massa el llautó.
Ai! Núñez. Crec que també vostè (jo gosaria intuir que un xic canibalitzat per VOX) va patinar titllant de «soviètica» la proposta de la Sra. Yolanda. Entenc que té un certa excusa pel fet d’haver nascut el 1961 (ho he mirat a Viquipèdia). Però com que opino que un polític del seu nivell està obligat a conèixer la història d’Espanya (principalment la més recent), crec que al retret a la Sra. Yolanda titllant-la de «soviètica», amb un mínim de rigor hi hauria d’haver afegit «franquista» si no es volia passar de frenada. I crec que cal explicar perquè dic això.
L’estraperlo. Just acabada la guerra civil el 1939, el règim vencedor fa fixar uns preus –dits de «tassa»– i unes dites «cartilles de racionament» que fixaven la quantitat dels aliments regulats que es podia comprar en funció del nombre de membres de cada família. Paulatinament el sistema es va anar flexibilitzant amb el pas dels anys, tot i que amb rebrots importants sobretot a les grans ciutats. Dos dels darrers d’aquests brots tingueren lloc a Catalunya i crec que també en altres indrets entre els anys 1946 i 1050, i també entre el 1955 i 1958, períodes amb una alta inflació.
L’oli, el sucre i la farina (inclòs el pa), foren els primers productes amb preu regulat i els darrers en deixar de ser-ho. Però també molts d’altres, principalment els que es venien a granel (carn, peix, verdures, fruites etc.) i no tant els envasats tot i que també alguns dels de més consum. La vigilància del compliment dels preus de tassa, era més o menys estricta de forma intermitent i amb diferències territorials i de mida de les poblacions. La duresa extrema fou la derivada de denúncies, generalment interessades o revengistes, amb vinculació a episodis i rancúnies relacionades amb la guerra. Especialment, és clar, en els primers anys de postguerra.
Com és ben sabut, a l’any 1959 el règim va encarregar a un grup d’economistes de prestigi i en general no simpatitzants del règim (alguns d’ells catalans) el que fou el nomenat Plan Nacional de Estabilitzación Económica. Les raons d’aquesta decisió per part del Dictador foren dues: a) una situació desastrosa i insostenible de l’economia espanyola; i b) una pressió discreta però intensa del Govern dels EUA vinculada a l’establiment de bases militars en territori espanyol.
La implementació i els efectes del pla foren graduals al llarg dels anys següents però a mig i llarg termini decisius per acomplir els seus propòsits de «posar ordre» a l’economia espanyola. Uns canvis totalment imprescindibles per explicar l’evolució de l’economia i per possibilitar en el seu moment la incorporació a la avui denominada Unió Europea. És important citar aquest fet en relació a la qüestió de la que estem parlant, perquè un dels primers efectes del Pla fou el final formal, el 1959, del ja residual sistema de fixació de preus.
Crec, Sr. Núñez, que això vostè ho hauria de saber per obligació derivada del seu rol en la política espanyola. Una política «soviètica» si; una política «franquista» també.
La intenció principal d’aquest article és posar de manifest que –vist des d’avui– el que sembla més clar i més rellevant és la constatació dels efectes que inexorablement es produeixen quan hi ha intents de regulació de preus d’aquest tipus en productes alimentaris o de consum generalitzat. I aquest efecte és la escassetat de quantitat de producte posada a la venda als repetidament esmentats «preus de tassa» o «topats» i les transaccions d’aquests productes en mercats «negres» a preus no taxats. És a dir, una aparent crisi d’abastament i la constatació de que el mercat no desapareix, simplement passa parcialment a la clandestinitat i, per tant, s’abusa més que mai dels marges excessius i els preus elevats pels que els poden comprar en el mercat negre. I, a més, aquestes transaccions opaques, no paguen impostos. Ja ho veieu Yolanda i Núñez: un gran èxit dels governs autoritaris i/o ignorants.
Durant el període de més o menys intensitat en l’aplicació d’aquest mala idea del règim franquista, aquest fenomen de clàssic mercat negre induït, fou batejat popularment amb un nom que va fer fortuna: l’ estraperlo.
I es pot concloure recordant una cosa molt important i que avui, al 2022, ja no s’hauria de discutir: que la democràcia representativa amb economia de mercat és, amb molt d’avantatge, el sistema de govern menys dolent de tots els assajats fins ara. I per tant, el millor mentre algú no n’inventi (si pot ser sense improvisar frívolament) un que el superi. Amen.
