Quiosc

Diari de Girona

Agustí Casanova i Masferrer

Alcarràs, símbol del món rural

Vaig començar escriure l’article després de veure Alcarràs i va quedar inconclús esperant que fos triada per competir en els Oscars i ser escollida com la millor pel·lícula estrangera. La directora, Carla Simón, és una dona talentosa, que coneix bé l’art del cinema; empra el llenguatge cinematogràfic per narrar històries amb atmosferes poètiques. Sap quins són els trucs visuals i humans que entendreixen als espectadors. Entreté i sedueix. I com la pel·lícula anterior està poblada d’infants; res més llaminer i taquiller que mainada en el film que predisposa als espectadors a passar-s’ho bé.

L’autora no improvisa, el seu cinema, malgrat ser fluid i semblar espontani, especialment en el seu admirable primer film Estiu 1993, rodat el 2017, és d’una escriptura curosa, conscienciada i aconsegueix una obra d’artesania, elaborada al laboratori, on reuneix les peces sobre la taula i les munta harmoniosament fins a concloure amb un text arrodonit.

Alcarràs és una pel·lícula costumista amb pinzellades bucòliques paisatgístiques. La composició narrativa, la desconstrucció volguda de les seqüències, sense un fil conductor convencional ni una il·lació definida, fa que s’acosti als àlbums familiars de fotografies on es veuen parents, amics i veïns, la casa i el paisatge. Em recordà la metodologia dels Coen en La Balada de Buster Scruggs, una història plena d’aventures i personatges, tots en el mateix escenari, el far west.

El relat se centra en una família, que ha d’abandonar el mas i el tros. L’última collita de llurs vides. Va passant la jornada laboral estiuenca en les terres de Lleida, plasenteries en la conversa dels grans i jocs de la mainada trapella. Es destaca la figura de l’avi, que creu en valors antics com el compromís de la paraula donada, paraula donada, paraula sagrada.

Pel·lícula folklòrica sobre les penúries de les persones que s’esforcen per romandre a pagès i seguir amb la tradició, però la directora no ho desaprofita per introduir el conflicte generacional, el canvi del tarannà social que incideix contra els costums establerts amb l’aparició de noves situacions en la parella, tal és el cas d’una dona lesbiana que d’antuvi va ser rebutjada i després acceptada. La dialèctica entre la tradició obligada i una societat que respecta la llibertat personal i de gènere. Ens situa bé en la psicologia dels personatges, amb un tret breu de cada un d’ells, però definidor. Una família que viu en un gran mas entre turons pelats, sense ni una mata verda i grans extensions de fruiters. Terra aspra i eixuta que es veié beneficiada per un canal d’aigua, que revitalitzà la comarca i va treure de la misèria els seus habitants.

Rossellini, Fellini, De Sica empraven gent del carrer com a actors per mostrar millor la realitat de la postguerra: el moviment neorealista italià tan objectiu i despolititzat com Alcarràs. Carla Simón aporta a la història del cinema un element nou, mai usat, que consisteix en la forma d’introduir música en les seqüències. En totes les pel·lícules hi ha un fil musical que les recorre de dalt a baix, a Alcarràs la música la posen els personatges; són els actors qui han triat el ritme que volen escoltar i ballar. Una excel·lent troballa mereixedora de l’Oscar.

En el Diari de Girona, al 5 de maig d’enguany, en Salvador Sostres, es va referir a aquest film: «Alcarràs és una pel·lícula prehigiènica, espantosa. Exaltació rural, el sentiment dut a la seva expressió més baixa. Cap idea, cap desig de món millor. Només barbàrie. Alcarràs és una pel·lícula lletja com el poble». Bé, no és un home de cinema i el missatge ideològic no es correspon amb el que ell defensa.

La Caixa em va fer anar dues vegades a fer conferències a Alcarràs i com a poble és semblant a molts altres del que s’anomenà la Catalunya pobre, perquè era terra eixorca, però un cop amarada esdevingué feraç. Els nou-rics no invertiren diners amb la casa sinó amb cotxes cars, amb signes externs.

La pel·lícula comença quan una immensa grua treu del paisatge un cotxe espatllat, convertit en joguina futurista i fantàstica per tres nens; la pel·lícula acaba, com ha començat, una excavadora monstruosa imbatible aparta del paisatge el que ja és considerat inútil, que només destorba per posar plaques elèctriques, un futur tecnològic sense fantasia i també acaba com principia amb un pla de la casa abans rodejada de camps fruiters i ara envoltada de màquines monstruoses.

Alcarràs és una preciosa pel·lícula romàntica; una metàfora cinematogràfica evocadora d’un món viu en la memòria i que en la realitat està amenaçat pel progrés i la maquinària. Aquesta realitat fa que Estats Units estigui poblat de persones que van viure una infància com la dels personatges d’Alcarràs. Així, doncs, Carla Simón no planteja un tema local, sinó universal, especialment sentit en els països desenvolupats, que han vist alterat brutament el paisatge campestre i on hi havia el món rural pagès, ara, hi viu confortablement un home de negocis. El món està ple de pobles que són Alcarràs. Entenc que va adreçada a la memòria nostàlgica (també de denúncia social) dels estatunidencs, finesos, danesos, holandesos, que conserven amb enyor els records dels orígens agrícoles i la vida de la confidència íntima dins el clos de la llar.

Podrien haver perdut els arbres fruiters per culpa de la construcció de naus industrials per fabricar cotxes o per una cimentera, la paradoxa irònica que planteja llestament la directora és que qui esclafa l’ecologia natural i malmet els paisatges és una empresa de l’ecocapitalisme amb l’excusa del progrés, en realitat són negocis.

Compartir l'article

stats