El president d’Andalusia ha suprimit l’impost de successions i ha convidat els catalans rics a tributar a la seva terra. Fa molt ben fet. L’argument que Andalusia o Madrid fan trampes perquè es beneficien de la solidaritat o de la capitalitat és fals. Baixar els impostos, reduir-los o suprimir-los és també una qüestió de diners, però sobretot és una qüestió d’actitud. Als governants nacionalistes, independentistes, socialistes, i populistes –valgui la redundància– els agrada apujar els impostos i ficar-se a la vida dels altres. És la seva manera de pensar i de ser. És el que fan. És el que són. I per això tots els seus vaixells naufraguen, i per això causen misèria i frustració a llurs governats. Per descomptat que els diners importen, però el que importa de veritat és el caràcter, la personalitat, i per riques i pròsperes que hagin estat les societats on aquesta mena de polítics i ideologies han pres el poder, els estralls que han causat han estat devastadors. Catalunya capital Caracas. Maduro i Torra s’assemblen molt més que Pedro Sánchez i Isabel Díaz Ayuso. No és veritat que PP i PSOE siguin el mateix. El que és veritat és que el nazisme va ser una forma de socialisme, que la FAI va assassinar a la carretera de l’Arrabassada els burgesosos i catòlics que van creure que «en l’hora greu» els anarquistes serien més catalanistes que d’esquerres; i que Puigdemont s’assembla molt més als líders indigenistes de l’Amèrica del sud que als líders europeus homologables.
La política fiscal de la Generalitat és extractiva perquè nacionalisme i l’independentisme són extractius. Josep Maria Argimon ens va tancar els bars i els restaurants, i a nosaltres mateixos, molt més que la presidenta Ayuso Madrid i els madrilenys, perquè és la seva manera de ser al món i la seva idea de llibertat. És mentida que la política liberal d’Ayuso va causar més morts. El que és veritat és que mentre la situació a Madrid la va governar Pedro Sánchez, i va permetre manifestacions massives que ja es veia que no anaven enlloc, va haver-hi una quantitat terrible de contagis i morts. El que és veritat és que la presidenta Ayuso va ser la primera a tancar les escoles i a prohibir les activitats col·lectives. I el que és veritat és que a partir de la segona onada, quan ja les autonomies van poder controlar el seu territori, a Madrid no va haver-hi més morts que a Catalunya i gràcies a les polítiques valentes d’una presidenta valenta, Madrid és avui una primera potència i Barcelona i Catalunya fan el ridícul. Fem el ridícul. I el fem perquè ens agrada fer-lo, perquè som així, perquè aquesta és la nostra manera de relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres. Som aquesta gran festa de la misèria. I cada dia podem triar no ser-ho. I cada dia triem que volem continuar tenint impost de successions i tants d’altres disbarats, i cada dia triem pensar que saber castellà vol dir no saber català o que la independència és possible o que Espanya o el món ens deuen alguna cosa.
El president Moreno Bonilla s’ha esforçat a transformar la mentalitat del seu poble i els ha fet creure, d’una manera admirable, que serveixen per a molt més que per a cobrar subsidis. L’alcalde Francisco de la Torre ha fet de Màlaga una ciutat capdavantera en tecnologia, i ho ha fet perquè hi ha cregut, perquè és la seva idea de societat i de llibertat, el seu sentit del deure amb els seus ciutadans. Màlaga partia d’unes condicions molt pitjors que Barcelona, i per sortir-se’n va copiar moltes de les coses que durant molts anys Barcelona havia fet molt ben fetes, i lògicament s’ha aprofitat del suïcidi que els barcelonins hem triat i que es diu Ada Colau. L’hem triat no una sinó dues vegades. Som això. Pere Aragonès, Ada Colau, l’impost de successions, i que a sobre quan el president andalús elimina un impost clarament injust i abusiu, la portaveu del Govern, Patrícia Plaja, surti a dir-li que «deixi els catalans en pau».
És vostè qui ens hauria de deixar en pau, senyora portaveu. Ens hauria de deixar en pau vostè i tot el seu Govern, amb els seus impostos demencials, la seva incompetència flagrant, les seves mentides per mantenir narcotitzats els seus votants i la comèdia indigna com la que vostè mateixa va fer a propòsit del famós escot a TV3, quan tots sabem que feia poc havia passat el mateix i havia estat vostè qui havia demanat que li arreglessin. També és veritat que vostè és on és perquè així ho hem decidit els catalans amb els nostre sufragi, de manera tampoc es pensi que la faig la principal responsable del drama que vostè encarna i representa.
Són els impostos, són els diners, però sobretot és el destí que cada persona i cada societat tria. Vet aquí que els andalusos han donat la majoria absoluta a un president que els ha fet creure en ells mateixos, en el seu esforç, en el seu treball, en la seva magnífica capacitat per sortir-se’n. I nosaltres doncs ja ho veus, amb la carraca del 52% per cent, i anar fent un autèntic paper d’estrassa en cada cosa que diem o fem. Podríem triar qualsevol altra cosa, però jo de veritat que he acabat pensant que ser català és triar sempre la manera de fer més l’ase i de perdre-hi més.
