Juraria que la gran majoria de nosaltres contestaríem amb un no categòric si ens preguntéssim si som racistes. «I ara!», diríem, una mica ofesos per tan sols haver-nos plantejat la pregunta. Després, crec que uns quants –segurament més dels que m’imagino–, afegirien el temut «però»: «Jo no soc racista, però...», que la majoria de vegades (per no dir totes) equival a un «sí, soc racista però no ho vull admetre obertament».
Com pretenem no ser racistes si la gran majoria de nosaltres hem crescut en un món només de blancs? Com ens atrevim a afirmar que no som racistes si a molts de nosaltres encara ens suposa un sucós tema de conversa que una persona blanca s’emparelli amb algú d’un altre color? Com tenim la gosadia de dir que no som racistes si ens dirigim a qualsevol persona d’una ètnia diferent parlant-li en castellà, a poc a poc i amb un to de veu molt alt perquè donem per fet que no ens entén? Si elegim seure al costat d’un blanc abans que d’un magribí, d’un negre o d’un sudamericà? Si quan veiem una noia amb hijab pensem «ai, quina llàstima, tan maca com és»? Si continuem anomenant «xinos» i «xines» als catalans d’origen oriental; si seguim dient «negrets», «negritus» o «morenos» perquè ens sembla que cal suavitzar el fet de ser negre? (Deixeu-me dir que trobo encara més absurd l’eufemisme «persones racialitzades», però això donaria per a un article sencer).
Jo visc en un món quasi absolutament blanc. Al meu col·legi no hi havia cap nena que no fos blanca, i tampoc recordo cap alumne negre, xinès, magribí o llatinoamericà a l’institut ni a la universitat. Ja fa anys que a les escoles hi ha una barreja que a mi em sembla que hauria de ser meravellosa i enriquidora d’orígens dispars, colors de pells diferents, religions i cultures diverses. I, tot i així, quan veig grups d’adolescents pel carrer, són d’un sol color: del que sigui, però únic. No es barregen entre ells. I això em preocupa, i m’entristeix.
El primer cop que vaig anar París, ja deu fer tres dècades, em va meravellar veure homes i dones negres vestits amb roba occidental, conduint cotxes, dinant en restaurants i sortint dels mateixos edificis d’oficines que els blancs. Aquí, els pocs negres que vèiem com a molt anaven en bici i treballaven al camp. Em va sobtar, i em va fer reflexionar. Vaig pensar que ens faltava molt per arribar on eren els veïns francesos. Anys després s’ha vist que aquella integració era, en realitat, superficial, i han emergit problemes molt profunds de segregació, discriminació i diferències socials. Ens queda, a tots, moltíssima feina per fer.
Si a qualsevol de nosaltres –siguem del color que siguem, tinguem l’origen que tinguem– ens preguntessin si som racistes, crec que la resposta més honesta seria dir «sí, ho soc». I aquí sí que caldria afegir-hi un però, o molts: però treballo per obrir la meva ment i que no em guanyin els prejudicis. Però lluito contra dècades d’educació més aviat esbiaixada. Però miro de no deixar que alguns tòpics dominin els meus pensaments. Però intento amb totes les meves forces no ser-ho.
