Sempre he dit que, malgrat les meves crítiques negatives a fets i a persones, continuo mantenint respecte vers la idea de molts, però no tants, d’assolir la independència de Catalunya. Les idees es combaten amb idees, però sí, quan parlo de naufragi estic al·ludint a l’intent de cop d’estat, qualificat de sedició pel Tribunal Suprem, que no va quallar ni en el cap del president Carles Puigdemont atès que aquest li va faltar temps per suspendre l’aplicació de la independència una vegada aprovada pel plenari del Parlament i va fugir cap a l’estranger en un cames ajudeu-me digne del Guinness World Records. De l’1 d’octubre i del 8 d’octubre de 2017 molts han dimitit respecte de les seves posicions inicials com demostrat ha quedat a les urnes, però d’altres, i no pocs, romanen en el núvol de la desraó. Això sí, fent soroll i prou. Rondinant tot serrant les dents perquè, en el fons, se saben perdedors d’una obnubilació tremenda, obertament contrària al raciocini, un dels béns més preuats de l’ésser humà. Diguin i cridin el que sigui, bé saben que allò fou un naufragi buit de tot encant i que els seus líders i el seu propi energumenisme els varen ensarronar.
Això és el que explica el diccionari de rareses que Junts per Catalunya (JxCat) ve omplint des de les eleccions autonòmiques de 2021. En aquells comicis, en els quals només participà el 53,54% dels catalans amb dret a vot, és a dir, 2.874.610 ànimes, tan sols varen rebre 568.002 sufragis. Les regles electorals el van situar en un discret tercer lloc, per darrere d’ERC, tot guanyant el PSC que fou el gran guanyador de la jornada. Al capdavall, aquesta cosa és el que no han paït, i és causa primera del constant xoc de trens que mantenen amb els republicans. No hi ha una explicació més freda que aquesta, la dels números (a la baixa) i de la posició en què quedaren (els tercers) en el Parlament per explicar la seva barroera manera de fer en la política catalana. Tot i que, en veritat, també hi juga la seva bisonsesa en el fer i la seva altivesa en el no arribar a ser.
El problema de JxCat ve de lluny i el seu origen no és en Puigdemont, que també, sinó per damunt de tot l’obediència deguda al líder entès com un déu en format d’home. En política, els lideratges forts són necessaris per arribar a bon port ni que sigui després d’un naufragi col·lectiu com fou la proclamació de la independència previ desballestament de la nau, cosa que va anar a càrrec de l’Artur Mas, l’hereu cercat i acordat per la família Pujol, que fill de sa mare era, i que un servidor mai no votà per entendre’l simple i buit d’ideologia malgrat que un bon dia ens sortís de l’armari vestit de Moisès per demanar-nos el vot. Va deixar deu diputats, que es diuen ben aviat, fora del palau de la Ciutadella, en fer cas a la llavors presidenta (i submarí d’ERC) de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), na Carme Forcadell i Lluís, en la seva exigència d’anar a eleccions anticipades. Dies després, en un complot liderat per la CUP, li tallaren el cap.
He dit que la política precisa de lideratges forts, però no de lideratges repressius, com han estat els d’en Mas i d’en Puigdemont, que han desconstruït més que no pas fet a força de foragitar a qui no els feien la genuflexió i gosava dir la seva com a mostra de lleialtat al projecte, que sempre es troba i s’ha de trobar per damunt de la persona que circumstancialment l’encarna. A JxCat, que es fan dir epígons de CDC, tot i que la varen rematar a punyalades, i legataris del seu espai en la política catalana, cosa que nego amb la rotunditat pròpia de qui fou dirigent de la mateixa i que continua preservant la seva essència, no l’entén ni els seus propis militants per més que es creguin la invenció periodística interessada de la «postconvergència», que no té altra finalitat que situar-lo a la dreta d’una esquerra, la republicana, no homologada enlloc del món sencer. Han caigut en el parany de definir-se per contraposició a la deu d’aigua que els aplegà i no pas pel seu ideari polític atès que en això van però que molt justets.
El gran pecat dels militants és no agradar-se quan es miren al mirall. I sinó que li ho preguntin al president de la Diputació de Girona, fet a l’ombra dels Samaranch i Fainé, i que, per raons quasi genètiques, no pot ser un independentista de debò, ni agradar-li ser convergent, però ara amb la càrrega del «post» quasi renegant del que fou per arribar a percebre la paga màxima quan li arribi la jubilació. Exactament, el mateix que els passa a tants altres alcaldes que es veuen submergits en la foscor i en el tràngol diari ara que venen les eleccions municipals i que es troben engolits per la tal Laura Borràs i en Jordi Turull com abans ho foren pel comunista Jordi Sánchez, a qui vaig conèixer en tertúlies de Catalunya Ràdio en representació d’Iniciativa Els Verds, i que posteriorment va fer de portaveu de La Crida, tot organitzant mítings amb Herri Batasuna. En Sánchez, un professional del carallotisme, tenia tant de convergent com en Fraga Iribarne i per això el van fer on line secretari general de Junts. Aleshores, què hi fan, senyors i senyores, en un partit com JxCat? O encara no veuen que van a tota màquina contra les illes Medes i esmorronats quedaran a la primera llosa que trobin? Només els valents fan història; els temorosos de déus de fang ni tan sols hi surten esmentats.
Es tracta de fer el salt cap a un altre vaixell o naufragar. No hi ha cap més tria possible atès que amb la marca JxCat en baixada lliure només poden quedar per darrere d’ERC si el PSC no acaba de fer-los el sorpasso definitiu. Ah!, i un nou vaixell pot sortir més aviat que tard de port. Esperin-se i ho veuran.
