Escric aquestes ratlles quan ja he entrat en la recta final del que ja és una tradició, com són les meves visites al País Basc (Vitòria primer i dues setmanes després Donostia-Sant Sebastià) amb motiu dels seus festivals de televisió i cinema). No és només l’arribada oficial de la tardor d’aquesta darrera setmana sinó que, atès el clima del nord, és el primer contacte amb una mica de fresca, cosa que s’agraeix després de l’estiu que hem tingut. Com que al llarg del temps he anat manifestant sense embuts el meu interès gastronòmic, és evident que a més de la feina que es pot fer a aquests festivals, he pogut atendre els plaers de la bona taula. Però m’ha passat un fet singular.
Havia quedat al restaurant Gandarias de la part vella de Sant Sebastiàn per dinar amb un col·lega i amic. És al carrer 31 d’agost, que commemora la diada en la que tropes portugueses i britàniques que havien estat literalment llogades per fer fora a l’invasor francès durant la guerra de la independència, un cop feta la feina ho cobraren saquejant la ciutat que havien alliberat. Quan vaig descobrir el restaurant, ja fa anys, era una modesta casa de menjars que et resolia el tema alimentari amb dignitat i poca cosa més. En els darrers anys han anat millorant moltíssim la qualitat del producte directe , sense abandonar la seva senzillesa i l’ambient de la seva barra de broquetes. Quan ja portava una estona esperant al meu company de taula, una cambrera em va comunicar que el meu interlocutor no arribaria per un retard de l’avió i que em proposava dinar al mateix lloc al dia següent. Una estona abans, durant una reunió, havia desconnectat el telèfon per no rebre trucades i em vaig oblidar de retornar-lo a la situació normal. Per això no rebia els avisos anul·lant el dinar.
- «Pues a ver que hago, –vaig dir a la senyora que em comunicava la notícia– ya me veia comiendo un txuletón».
- «Muy sencillo caballero, en vez del txuletón se come una txuleta tan tranquilamente porque a veces es mejor solo que mal acompañado. Y el plantón lo superará mejor».
Una estona després, la cambrera em feia una gairebé teològica explicació sobre les diferències entre les dues peces de carn. Una de les quals, malgrat no ser exacta, però si entenedora, és el tamany. De tal manera que va aparèixer a la taula un magnífic tros de carn d’uns 700 grams. Un cop separada de l’ós amb la facilitat que correspon a una peça que ha fet bé la seva feina prèvia de conservació, la carn t’oferia un punt en el qual dues terceres parts eren vermelles amb la temperatura idònia. Efectivament, a l’endemà hi vàrem tornar amb el meu amic.
Mentre menjava –per sort el racó era discret– pensava l’efecte que podria causar entre els comensals una persona a la que es veia tan feliç amb la seva carn, el seu bon vi, una relació simpàtica amb el personal, etc., però i que estava sol. En un lloc de menús de dies feiners és habitual i gens estrany. Quan això succeeix a un restaurant gastronòmic de certa categoria, el pensament comentari és que aquell individu probablement és un inspector de la Guia Michelin. En fi, prou feina vaig tenir quan la fantàstica txuleta era al davant.
La situació em va fer recordar a una destacada personalitat de la política italiana, ja desaparegut, del que he llegit algunes coses aquest estiu. Giovanni Spadolini, un polític centrista laic que fou president del consell de ministres (el primer no demòcrata-cristià), president del Senat i director del prestigiós diari Corriere d’ella Sera. Home culte, respectat, i també un gran gastrònom, un voluminós bon vivant. Florentí de naixement i de caràcter. El dia de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona jo era al bar de l’Hotel Juan Carlos I, tot esperant que em donessin les entrades de la cerimònia . El senyor Spadolini, segona autoritat italiana, es va seure al sofà del davant, se li va escapar un bon eructe i a continuació va fer una petita becaina. Es veu que venia de dinar de Ca l’Isidre. Poc temps després, entrant al Ristorante Da Fortunato al Pantheon de Roma amb el corresponsal de TVE Angel Gómez Fuentes, el trobarem menjant tot sol a la taula que solia ocupar. Es veu que si tenia compromís amb algú menjava acompanyat però si no era així no es quedava sense àpat. Quan això succeïa feia que li portessin a la vegada tot el que volia menjar . Evidentment aquella estampa i aquella taula feien goig. Sol i tan feliç dignificant la república italiana.
