El 8 de setembre d’enguany, el Banc Central Europeu (BCE) va apujar els tipus d’interès en 75 punts bàsics que, entre juny i setembre, ha passat del 0% a l’1,25%.
En una conferència a Frankfurt, Christine Lagarde, presidenta de l’entitat, assumia que lluitar contra la inflació requeria: «Normalitzar la política monetària i estar preparats per ajustar els tipus d’interès tant com sigui necessari per assolir el nostre objectiu d’inflació a mitjà termini».
És a dir, una persona considerada propera als anomenats coloms, canviava de camisa i s’alineava amb els falcons per defensar les tesis més radicals.
Aviat havia oblidat les paraules d’aquell 12 de desembre del 2019, a l’inici del mandat: «No soc ni colom ni falcó, sinó que pretenc ser una òliba (o mussol), que sovint s’associa amb la saviesa». La seva ràpida transformació en un falcó genera dubtes sobre si havia estat mai colom. Per cert, s’associa els falcons als països del nord i centre d’Europa (Alemanya, Àustria, Països Baixos i Finlàndia) i els coloms als de la Mediterrània.
Però què defensen, amb relació a la implementació de la política monetària europea, les faccions dels falcònids i dels colúmbids? Els falcons estan a favor d’una política monetària restrictiva que implica apujar els tipus d’interès per controlar la inflació. El resultat d’encarir el preu del diner beneficia els que tenen estalvis als bancs, perjudica els endeutats amb hipoteques a tipus variable i incrementa el cost del deute públic. A la vegada, alenteix l’activitat econòmica, posa en perill llocs de treball i aplana el camí cap a la recessió.
Amb tot, els coloms no són tan diferents. Menys agressius en l’aplicació de les mesures, són favorables a les pujades dels tipus d’interès, però sense estirabots per no frenar el creixement econòmic i no estrangular el consum per tal de mantenir l’ocupació.
Ara bé, s’aconseguirà rebaixar la inflació entorn del 2%? Segur que no perquè el BCE s’equivoca en el diagnòstic. La inflació no deriva d’una demanda excessiva de béns i serveis o d’una despesa pública descontrolada, sinó en la producció i distribució de matèries primeres i de la guerra d’Ucraïna, però sobretot de la pèrdua de rendibilitat de la inversió productiva.
Per tant, d’acord amb l’economista britànic Michael Roberts: «Hi ha una alternativa a les propostes de restricció monetària o salarial (...) que actuen en interès dels banquers i les corporacions per preservar la rendibilitat. És impulsar (...) la inversió pública (que) (...) requeriria un control significatiu dels principals sectors de l’economia, en particular l’energia i l’agricultura; i l’acció coordinada en l’àmbit mundial. Això és actualment un somni impossible».
Doncs, quina mala passada!
