Arran de la invasió d’Ucraïna, Rússia s’ha posat de moda i ocupa darrerament molt espai en els mitjans de comunicació occidentals, no tant en els de la resta del món.
Aquest interès mediàtic també s’ha traduït en la publicació i reedició de molts llibres relacionats amb el país. Uns dels que més ens han interessat són els publicats per un dels majors experts en el tema, estem parlant de Mark Galeotti que, en contra del que es podria pensar pel seu cognom, no és italià sinó britànic. Darrerament ha publicat Una breu història de Rússia (2021) i Hem de parlar de Putin (2019).
Galeotti, com la majoria dels historiadors anglosaxons que tenen predicament en els mitjans, és un liberal empíric, partidari de la revolució democràtico-burgesa-capitalista del lliure mercat i de l’hegemonia político-econòmica-militar dels imperialistes angloamericans i europeistes, representats per la UE i l’OTAN.
L’origen de Rússia ve de lluny i es remunta al segle IX quan es va crear el Rus de Kíev, considerat el primer estat eslau oriental d’acord amb la crònica de Néstor. En aquell temps, un vareg anomenat Rúrik, es va establir a la ciutat de Nóvgorod i, com diria Gerard Piqué, «aquí empezó todo».
Segons la crònica de Néstor, el cristianisme es va introduir en el Rus de Kíev d’una forma oficial a partir de l’any 988, quan el príncep Vladímir es va casar amb la germana de l’emperador bizantí Basili II. Aleshores, totes les terres sobre les quals tenia ascendència varen adoptar oficialment el cristianisme ortodoxa.
Les dinasties successives varen mantenir la fe i quan va caure Roma i Constantinoble, Moscou es va postular per ser la capital universal de tota la cristiandat.
Des dels seus orígens, tots els dirigents de la santa mare Rússia, han estat uns autòcrates brutals i en molts casos sanguinaris, que sempre han tingut el suport de les classes terratinents militaristes. La seva ideologia queda molt ben resumida en un pensament expressat per Catalina II (la Gran) quan deia: «L’expansió permanent és l’única forma que se m’acudeix per a defensar les nostres fronteres.»
Fins l’època d’Ivan el Terrible que els va sotmetre al control polític i militar de Moscou, els boiars, líders naturals dels grans caps familiars rurals, varen aconseguir mantenir la seva enorme influència gràcies a la conquesta i explotació de les terres més fèrtils dels seus veïns més febles. Aquests personatges, juntament amb els prínceps i al capdavall també el Tsar, varen tenir una policia secreta súper eficient, sempre disposada a reprimir qualsevol protesta dels serfs, que varen mantenir aquesta condició d’esclavatge o semiesclavatge fins al segle XIX.
Rússia és l’Estat més gran del món, s’estén des d’Europa fins l’oceà Pacífic, per fer-nos-en una idea aproximada, només direm que té onze fusos horaris dins les seves fronteres. Malgrat la seva grandiositat, és un país que té por. Aquesta temença ve de quan Napoleó la va envair amb la Grande Armée durant el segle XIX, o de l’amarga experiència de la primera i segona guerra mundial, uns conflictes on els soviètics varen ser la nació, de llarg, que hi va posar més morts.
Durant el segle XX, els bolxevics varen fer la revolució d’octubre que va derivar en una cruenta guerra civil, que va generar una gran quantitat de baixes per ambdós bàndols.
Els russos, per tant a crisis i patiments, ningú els guanya és per això que el seu govern se’n refot de totes les sancions que els hi puguin posar, no els hi faran ni pessigolles. El que en un altre lloc podria ser embrió de malestar i fins i tot d’una contestació revolucionaria, allà no tindrà ni el més menor efecte sobre una població que està acostumada a passar-les magres.
A partir del 2013, Putin va fer un gir conservador i antioccidental fonamentat en l’exaltació identitària del nacionalisme rus, basat en els valors del cristianisme ortodox i la defensa de la família tradicional, uns elements que també esgrimeixen els Germans d’Itàlia de Georgia Meloni.
A partir del seu tercer mandat, l’ex-cap del KGB començarà a parlar del renaixement de la nova Rússia i de la seva vella idea imperial, abandonant el seguidisme que fins aleshores havia fet del postmodern nihillisme occidental.
Els analistes més crítics amb el cap del Kremlin diuen que Putin construeix la seva política en base a dos principis fonamentals, la idea d’imperi i l’apologia de la guerra.
Alexander Dugin, l’ideòleg per excel·lència de Putin, defensa una Rússia unida als països que formaven l’antiga Unió soviètica, restaurar un estat rus poderós i autoritari i dissoldre l’occident més liberal. Això vol dir una exhortació del nacionalisme més ranci, més poder per a la jerarquia de l’església ortodoxa i guerra total al liberalisme social i les llibertats individuals, preservant això sí, l’economia de mercat més salvatge. Aquests principis són compartits per les forces més conservadores arreu. Això fa que Putin tingui el que a priori semblaria que podrien ser estranys companys de viatge a occident. Estem pensant en Georgia Meloni o Matteo Salvini a Itàlia, Viktor Orban a Hongria o Marine Le Pen a França.
