Moreno Bonilla guanyà àmpliament les eleccions a Andalusia. Fou una majoria aclaparadora. I és ben curiós perquè tres anys i mig abans el mateix personatge havia patit el pitjor resultat de la història del PP. Però de tots és conegut que Albert Rivera li facilità l’arribada a la presidència de la Junta en un pacte de perdedors.
A la darrera campanya el candidat de Ciutadans, Juan Marín, li va fer la feina bruta. S’enfrontà a tots els contrincants, mentre el president es dedicà a ignorar tothom.
Juanma fou el gran protagonista del cop d’estat dels barons al carrer Gènova de Madrid. El seu tàndem amb Feijóo va ser letal per a un Pablo Casado que en una setmana veié com la majoria de dirigents del partit li giraven l’esquena. Ell es posicionà en el centre polític i des del palau de San Telmo plantà cara a Díaz Ayuso, una líder sempre amb bona sintonia amb la ultradreta de Vox. Amb el seu discurs i la seva simpatia Juanma Moreno Bonilla s’apuntà molts vots procedents del PSOE. I això no era fàcil en un territori on els socialistes semblaven fins fa poc els reis del mambo.
Ara amb una reconfortant majoria absoluta, Moreno ha comès un gravíssim error fruit de la prepotència del seu domini parlamentari. Li han pujat ja els fums al cap i fins i tot Feijóo li riu les gracietes, enlloc de cridar-lo a capítol.
El president andalús té tot el dret a prendre qualsevol decisió sempre que respongui a les seves competències. Però no té cap dret a enfrontar territoris i menys quan Catalunya ha estat i és una terra d’acollida de milers d’andalusos.
Segons ell mateix explicà sense posar-se vermell, ha suprimit l’impost de patrimoni per tal d’atreure els contribuents de Catalunya, sobretot indústries. El lema seria: «Empresaris catalans, veniu a Andalusia que pagareu menys impostos». Tanmateix la deflactació de les tarifes de l’IRPF buscaria que alguns catalans se n’anessin a viure a la Costa del Sol.
Moreno Bonilla, fruit de la seva indiscutible victòria, es mou ja en el populisme, tot imitant la seva col·lega de Madrid que fou la primera que convidar els catalans a canviar de residència. Del tot lamentable, de debò. És una llàstima que qualsevol estratègia política de vol gallinaci busqui sempre els catalans com a conillets d’índies. I llavors alguns es pregunten perquè el PP a Catalunya és residual. És sorprenent que Andalusia –una de les comunitats més pobres d’Espanya– i Madrid –la més rica, gràcies a la capitalitat– vagin de bracet en polítiques de fiscalitat.
És de vodevil que Moreno Bonilla plantegi el seu desacord amb l’impost de patrimoni quan rep més fons de l’Estat que ningú i a la vegada intenti crear mala maror a Catalunya quan des d’aquí s’aporta molt més a la caixa comuna del que es rep. I d’aquesta caixa comuna s’engreixa el pressupost andalús.
L’error de Moreno Bonilla és greu i no és acceptable ni des del punt ètic ni polític. Enfrontar territoris no hauria de ser propi d’un partit que defensa la unitat de la pàtria espanyola.En aquest sentit la resposta del president Pere Aragonès ha estat encertada, tot demanant que deixin Catalunya en pau.
El PP fa oposició des de les autonomies que governa. I té tot el dret, però no és necessari barrejar-hi Catalunya i encendre el vesper. Seria bo que enlloc de perdre temps amb debats inútils, els dos grans partits espanyols negociessin un nou sistema de finançament autonòmic i una reforma fiscal, de la qual se’n parla des de fa anys i panys.
