Alejandro Fernández, president del PP a Catalunya, reconeixia l’altre dia que Girona és una de les zones més difícils de tot l’Estat per al seu partit. Tenen pocs simpatitzants i pocs càrrecs electes, concretament quatre regidors a tota la província. Però al conjunt de Catalunya no és que puguin tirar coets, perquè també en tenen pocs, de regidors, i al Parlament són actualment la vuitena força política amb només tres diputats.
El partit que va fundar Manuel Fraga Iribarne tasta la seva pròpia medecina des de fa anys. La política impulsada pel PP al conjunt d’Espanya és una creu per als populars catalans perquè veuen que, mentre guanyen vots en determinats llocs, en perden a Catalunya.
No els podia sortir gratis organitzar taules per demanar firmes contra l’Estatut aprovat per gairebé totes les forces polítiques catalanes. Tampoc els podia sortir de franc el dèficit fiscal que van mantenir quan eren al govern i que en els pressupostos d’inversions el ministre d’Hisenda del moment, Cristóbal Montoro, es limités a dir amb tota tranquil·litat que el problema era que no hi havia diners, mentre invertien per sobre del PIB o de la població en determinades autonomies i aquí ho feien per sota tant d’una cosa com de l’altra.
El PP tant amb els governs de José María Aznar com amb els de Mariano Rajoy només ha fet gestos cap a Catalunya quan ho ha necessitat. Els primers quatre anys Aznar va pactar amb Jordi Pujol, en el famós pacte del Majèstic, la supressió del servei militar, cedir el 30% de l’IRPF a Catalunya, en lloc del 15% que hi havia fins al moment, i traspassar competències per legislar sobre tributs relacionats amb l’impost de patrimoni. Eren els anys en què Aznar deia que parlava en català en la intimitat. Després, amb la majoria absoluta, van venir els desaires. Quan a Catalunya es reclamava que en les noves matrícules de vehicles s’hi pogués posar el «Cat», Aznar va fer-ne mofa dient allò de les «chapitas». En realitat aquella burla no era res més que una mostra del camí que prendrien les relacions entre els dos governs. Després va venir la gran política centralitzadora, amb inversions que afavorien Madrid i amb línies d’alta velocitat i autopistes per construir l’Espanya radial.
Però el que va acabar de reblar el clau va ser la campanya contra l’Estatut impulsat pel govern tripartit presidit per Pasqual Maragall. És cert que el PP va quedar exclòs de la negociació del text estatutari, però també és cert que les meses per recollir firmes i el posterior recurs d’inconstitucionalitat van fer més mal que bé al PP català, sobretot després de quedar demostrat que alguns dels articles denunciats pels populars i que el Tribunal Constitucional va declarar il·legals figuren en altres estatuts i ningú no ha badat boca.
Tot plegat fa que el PP s’hagi convertit en una organització política gairebé testimonial a Catalunya, un fet realment estrany tractant-se d’un partit que ha governat a Espanya i que pot tornar-la a governar en qualsevol moment. A Catalunya hi ha gent de dretes com a la resta d’Espanya i, per tant, no s’expliquen els resultats que el PP hi obté, perquè no guarden cap relació amb els que aconsegueix a la resta de l’Estat, si no és pels errors polítics comesos pels seus dirigents.
Alberto Núñez Feijóo va dir fa poc que sense un bon resultat a Catalunya no poden aspirar guanyar les eleccions espanyoles. Doncs bé, si analitza per què treuen tants mals resultats, potser trobarà la solució. Però si el seu partit i els seus dirigents continuen atiant l’anticatalanisme, haurà de conformar-se en ser el líder de l’oposició, i comprovar, una vegada més, que Girona és una zona difícil per a ells.
