Quan obres els ulls, notes aquella variant tèrmica que es fa estranyament incòmoda i agraïda a la vegada. Primer, perquè és un canvi, que sempre fan mandra, però després t’hi acostumes de pressa, perquè clamaves per la pell estremida. Vens de la suor, del cansament acalorat, i ara això és la glòria, l’estadi urgit. Quan abraces el calfred t’adones que tens la roba idònia al fons de l’armari. La constatació de cada any: no la tens a punt i la que tens és insuficient. És allò de sempre, d’ajornar les solucions al mig temps, perquè et sembla que no dura tant i la despesa se’t fa un pèl capriciosa. Quan esculls, acostumes a errar. O vas massa tapat o massa poc, i acabes constipat o traginant jaquetes, sense terme mitjà. Algunes peces de roba, les del per si de cas, acaben perdudes en lloc indeterminats, o dormint a penjadors que no són el teu. Transites entre el fred permeable, perquè va per franges temporals, pensant en com de lluny et sembla l’estiu, que va acabar fa un parell de setmanes, i com de proper et sembla el Nadal, que és a gairebé tres mesos. El sol ja no és un refugi amb garanties, ja que en la majoria de casos és tímid i fins i tot fugisser, i la foscor arriba abans, tot i que amb una progressió enigmàtica. La majoria de realitats han canviat, des dels hàbits dels que no fa tant només aparentaven viure a partir dels vespres fins a les percepcions de les rutines, que han guanyat intensitat per adequar-se al nou context. Et tornes més productiu perquè el temps s’ha tornat més tangible i menys lleuger, i saps que és ara quan tens l’atmosfera indicada per culminar els projectes vaporosos. Íntimament potser enyores els dies de llum, d’agendes buidades i de dormir damunt del llençol, però saps que és la tardor i les seves arestes el que et reflecteix amb més precisió. T’acostumes a les seves contraindicacions i te les fas teves, perquè ets com aquesta estació, de contrastos, de crepuscles nostàlgics i d’arremolinar-te a la manta. Saps que ets la suma de totes les tardors que has viscut i que sempre t’alegres de retrobar-t’hi, encara que sigui des de la certesa de les seves contradiccions. I pots queixar-te, mirar endavant i enrere, voler que fos més estable i lamentar les seves dèries. Però la tardor, tan impredictible i tan erràtica, és al final el període que més s’assembla a la nostra existència. Per això algunes i alguns la voldríem viure tot l’any.
