Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Salvador Sostres

El xofer de Batet

De seguida que vam sentir Albert Batet exigint a Pere Aragonès que se sotmetès a una qüestió de confiança, a casa vam córrer a fer-nos fer unes samarretes amb aquest lema. Ben maques. Per sort vam arribar just a temps d’anul·lar les que la vigília havíem encarregat amb la via canadenca; i a les de la qüestió de confiança ens hi volíem fer posar de fons la fotografia d’Albert Batet i el seu xofer. «Radicalitat democràtica» va clamar al Parlament el diputat de Junts. És aquesta radicalitat de pare ric i de xofer que tant ens agrada. Jo també m’he fet radical. Un radical seguidor de Batet i de Laura Borràs, tot i que de qui de veritat sóc fan, i de molt temps ençà, és d’Anna Gabriel.

La via canadenca ens havia deixat una setmana molt arreglada, però massa fàcil, he d’admetre-ho. La via canadenca que ja només pel nom sembla una broma. Com els canadencs, de fet, que sempre m’ha resultat impossible de prendre-me’ls seriosament. La via canadenca era massa fàcil, i podia caure en una certa fatuïtat, per l’obvietat que fóra fer escarni d’uns que volen tornar a demanar el que ja van demanar i se’ls va negar, amb tota la raó; i van acabar a la presó o fugits per no conformar-se amb la resposta i posar-se a fer el mec per damunt de llurs possibilitats. La via canadenca, que no vol dir res, era ideal per passar una setmana tranquil·la, de mig fetget i per l’ombra. Jo demà marxo uns dies a Nova York i aquesta «llei de la claredat» m’anava molt bé per deixar fet l’article de l’ABC del cinquè aniversari de l’1 d’octubre, i poder dir que per aquí tots calmats i derrotats, sense idees o amb idees canadenques, que no és el ben bé el mateix però és exactament igual.

En canvi la qüestió de confiança m’exigia molt més. D’entrada, pressionar la botiga de les samarretes, perquè arribessin a temps i les pogués prendre de viatge i que a Amèrica tothom sabés qui som; però el que sobretot voldria saber és què creu Junts que pot exigir-li al Govern, per encabat suposo que fer-li complir. Quina altra cosa pot fer el president d’aquesta Generalitat que no sigui enredar els seus? Per als independentistes que no volen entendre que han perdut, que no hi ha camí, i que la immensa majoria dels catalans (més del 80%) han demostrat no només una vegada que no volen pagar el preu de la independència, no hi ha alternativa real a la narcosala. La metadona del Canadà em fa riure, perquè em sembla surrealista que encara algú tingui el valor d’invocar-la, però quan dir la veritat ni es contempla, totes les mentides es tornen estrafolàries i aquesta com a mínim es podia allargar uns quants anys.

Aragonès, que no és cap babau, va llegir bé la inconsistència de les amenaces convergents i va convocar el Govern a les 17:00 canviant la càrrega de la prova i amenaçant Junts d’expulsar-ne els consellers. Si Junts no hagués anat de farol, hauria presentat una moció de censura. Però la trencadissa no només amenaça el pacte entre ERC i Junts, ni tan sols principalment. La veritable bomba de rellotgeria de la política catalana és Junts. El vicepresident Puigneró estava al cas de l’anunci que Albert Batet faria, encàrrec directe de Carles Puigdemont. Els consellers Alsina i Giró, partidaris a ultrança de romandre al Govern, no en sabien res.

Junts és una desfeta. De portes endins és un caos de malentesos i ganivetades. De cara als seus partidaris, és l’atac més ferotge que ha patit la presumpta dignitat independentista des del cop d’Estat del president Companys. Junts, tant els oportunistes que es fan els moderats, com els cínics que es fan els radicals, és un insult a molta gent extraviada però de bona fe que volen continuar creient a qualsevol preu. No es pot ser tan mentider, tan cruel. No es pot ser tan aprofitat, tan mesquí com ho són les diferents faccions de Junts, totes com les hienes a barallar-se per la carnassa de l’animal malferit, mig mort. Esquerra no és la via canadenca. És la via compassiva. L’eutanàsia passiva, la dosi extra de morfina perquè no pateixi el malaltó: i si de tant dormir s’hi si queda, què hi farem. Tota aquesta agonia que li haurem estalviat.

Aragonès és un candidat pobre i un president gris, però un enemic perillós. Com tots els baixets és venjatiu i especialment sensible als intents d’humiliació. Junts això encara no ho ha entès i les diferents faccions del partit estan molt més en la fase de destrucció total de l’altre -que a casa tant ens plau- que en la construcció de res sensat, i han perdut fins i tot l’instint de supervivència. El que vull dir és que amb la meva filla estem plenament determinats a fer-nos samarretes de la causa perquè tothom en parli a Manhattan, però hores d’ara encara no sabem ben bé de què ens les hem de fer. El drama sobrevola l’escena i el que no va passar ahir pot passar demà i ja no serveixen els càlculs d’utilitat, perquè Junts ha abandonat tota lògica i Esquerra sola -o amb els Comuns- pot aguantar el que pot aguantar.

El xofer de l’Albert és sempre una metàfora agradable, però va tan ple el camió de les escombraries de la política catalana que en qualsevol moment ens podria sorprendre un fet grotesc i extraordinari que tot ho canviés, i que ara mateix no podríem ni saber que existeix.

Compartir l'article

stats