Que a Girona els assumptes de mobilitat són una broma és obvi, només cal veure el carril bici de l’avinguda Pericot, o un de molt bonic en un petit tram del carrer Remences, però fins aquí la gràcia. El caos que hi va haver dimecres per accedir a Fontajau va ser de molt mal gust, provocat en nom de no se sap quines mesures de seguretat, perquè realment el que va generar va ser més embolic. Un nyap innecessari, com el que els polítics municipals generen també cada quinze dies, quan hi ha partit a Montilivi. A Girona es veu que per gaudir de l’esport d’elit abans has de fer una gimcana amb el cotxe.
Fontajau, inaugurat el 1993, havia vist 15 anys d’ACB abans del retorn històric de dimecres contra el Madrid. I mai, però mai, ni quan l’Akasvayu va guanyar la FIBA Cup, ni el dia que venien els grans, ni en aquells play-off per evitar el descens contra l’Osca (1994) i el Breogán (1995) que van dur 7.500 persones al pavelló, s’havia produït un sidral com el de l’altre dia. El pont de Fontajau col·lapsat, l’avinguda Tarradellas incapaç d’absorbir els cotxes que venien des del Palau de Fires, l’aparcament mig buit perquè no se sap ben bé perquè una part queda inhabilitada, i per postres, quan mitja hora després de sortir de casa albiraves el pavelló, t’adonaves que encara et quedava una mica més de circuit: el tram de Tarradellas de davant del pavelló, igual com els estrategs van idear per la Final Four de la LEB Or, estava tallat i així la cua i el caos s’allargava una mica més.
Per sort les ganes de bàsquet, l’ambient del retorn a l’ACB, i haver discutit de tu a tu el partit al Madrid, van deixar l’embolic de la prèvia en un segon pla. Per fortuna, els ruixats forts van ser ahir i no dimecres, i es va evitar que l’escàndol fos encara més sonat. En aquesta ciutat com més invents es fan, més embolics es creen. I en l’accés a Fontajau n’han creat un que no té ni cap ni peus.
