El resultat de les eleccions a Itàlia ha provocat un terrabastall. He sentit molts comentaristes dient que els sistemes democràtics, i sobretot la UE, tenen mecanismes per evitar una deriva no democràtica o anti-europea. Diuen que la UE té tallafocs per reduir l’impacte que l’entrada d’una líder admiradora de Mussolini pot produir a Itàlia i a la UE en conjunt. Crec i espero que sigui així, però no puc deixar de pensar que també deien que el sistema democràtic americà podia superar a Trump i avui encara n’estem patint les conseqüències. Una part important dels americans creuen que li van robar les eleccions i continuen defensant la seva innocència davant de tots els delictes que ha comès, des de l’assalt al Capitoli fins els papers que es va emportar il·legalment de la Casa Blanca. Però més enllà de fer futuribles, el que em preocupa és com hem arribat a aquest govern, quins problemes ens hi han portat i com evitar que aquesta deriva ultradretana vagi en augment.
Europa es va crear i segueix existint per un acord entre socialdemòcrates i conservadors; primer demòcrata-cristians i ara el partit popular europeu. Els dirigents i els membres de la Comissió Europea encara avui quasi tots són membres d’aquests dos partits. Quan el 1945 es va acabar la guerra, els països occidentals van decidir, (1) evitar noves guerres superant els nacionalismes excloents i obrint el camí cap a una Europa unida embrió de la UE actual i (2) implementar l’estat del benestar, l’Estat garantiria un nivell de serveis bàsics com ensenyament, sanitat, serveis socials, etc. i governés un o altre partit respectarien l’existència d’aquests serveis. Durant molts anys aquests acords han funcionat i Europa ha anat avançant. Tot això en un marc democràtic a tots els nivells.
Les democràcies funcionen bé en països amb una base àmplia de classes mitjanes que tenen garantida una vida amb un grau raonable d’estabilitat. L’estat del benestar i una economia que funcionava raonablement bé ho garantien durant el segle passat, però avui ha deixat de ser cert. Els nivells de desigualtat que tenim a les societats europees condemnen als més desafavorits, els que estan al llindar de la pobresa, a una vida dura de la que difícilment veuen la sortida per a ells o els seus fills perquè l’ascensor social no funciona. En aquest context l’esquerra de sempre ha perdut el contacte amb aquesta classe dels nous vulnerables com es demostra en els estudis del vot dels ciutadans. Molts estudiosos escriuen sobre aquest tema. Jo només diré que les solucions que proposa la socialdemocràcia són de llarg recorregut mentre que les necessitats i la societat actual demana solucions urgents que no existeixen.
La caiguda del comunisme va suposar una etapa de capitalisme victoriós, agressiu, en què va dominar la idea de l’individualisme, del campi qui pugui, que va portar a la crisi del 2008, mal resolta amb la política d’austeritat a la UE, el que va suposar un augment de les desigualtats. Ara davant la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, la UE ha reaccionat amb una política més keynesiana (socialdemòcrata), la de mancomunar esforços sigui amb les vacunes i el material sanitari o amb els fons per a la recuperació però, a curt termini, tot aquest paquet només està servint per tapar forats i intentar evitar que els més vulnerables tinguin més problemes però els resultats dels plans de recuperació, els que de veritat haurien de suposar un impuls de modernització i donar un horitzó raonable a la ciutadania (si s’utilitzen bé) no es veuran fins d’aquí un temps. A Itàlia, Draghi ha intentat implementar aquests plans però no ha tingut temps de què es veiessin resultats, la gent està desorientada i ha votat contra el govern Draghi, ha votat a l’únic partit que no formava part del govern de concentració, el partit opositor, els Fratelli d’Itàlia.
No crec que Meloni pugui fer una política contra la UE com havia defensat en altre temps, entre altres coses perquè Itàlia està pendent de rebre els fons europeus (recordin que és la que ha de rebre el pressupost més alt dels fons). Això fa que la democràcia a la Itàlia de Meloni sembli garantida perquè la UE està decidida a defensar-la com ho demostra la fermesa davant Orbán o els polonesos. Però de l’ideari de Meloni hi ha dos temes que em preocupen especialment. El primer és l’afirmació de que defensarà els interessos dels italians davant la UE. És la tornada als nacionalismes, al «sols millor» dels nacionalismes excloents que tant de mal van fer a Europa el segle passat, dibuixa una UE com una institució que cal combatre en comptes de la veritable idea europea dels fundadors, la de la col·laboració entre uns estats disposats a crear una Europa federal. La segona és la pèrdua de drets que pot suposar el seu govern, la pèrdua de drets adquirits per les persones com l’avortament, els drets del col·lectiu LGTBI, l’eutanàsia, etc., i dels immigrants als quals tracta com a delinqüents.
Per combatre la ultradreta crec que s’ha d’anar més enllà de donar la mà als més vulnerables (cosa que avui és imprescindible fer), s’han d’establir les bases per crear una societat moderna en què torni a haver-hi una classe mitjana majoritària i un estat del benestar raonable. Els plans de recuperació que poden ajudar a una nova economia més moderna i sostenible són fonamentals. Espanya, que ha estat dels primers governs en tenir aprovats i posar en marxa els PERTE amb els fons europeus, està fent els deures i aquests van en la bona direcció. Esperem que facin el seu camí i que mentrestant no ens deixem enganyar ni amb la baixada d’impostos que sols serviria per afeblir els serveis públics i augmentar les desigualtats ni amb les solucions màgiques, solucions simples a problemes complexos que no solucionen res.
