L’inefable Jordi Turull, una de les meitats dels siamesos Tururull, es va posar a plorar ahir en directe a la ràdio, mentre parlava del procés i d’ells, que el van estimar tant. D’això se’n diu plorar sobre mullat, perquè ja ho van fer abans, i pel mateix motiu, Oriol Junqueras i Marta Rovira, més algun altre que em deixo. Vessar la llàgrima en públic queda lleig, així no hi ha qui cregui en un presumpte capitost alliberador, un tipus amb fusta de líder no deixar anar el moc per antena. Pérez Reverte explica en la seva novel·la sobre el Cid que els guerrers de l’època anaven de cos abans d’entrar en batalla, no fos que. Els llacistes haurien de prendre exemple, i no em refereixo a anar de cos -tot i que tampoc no els aniria malament- sinó a afartar-se de plorar abans de muntar referèndums i proclamar republiquetes, per a evitar-nos a tots el posterior espectacle lacrimogen. A les revolucions s’hi ve plorat.
Quan fa uns dies el nen barbut que presideix el governet, va anunciar per a Catalunya la «via canadenca», ningú va saber a què es referia. Confesso que vaig pensar fins i tot a lligar-me als peus un parell de raquetes de tenis i anar caminant fins a la Costa Brava a pescar bacallà, noti’s què sé més aviat poques coses del Canadà. També sé que en aquell país es van enriquir amb el trànsit d’alcohol als Estats Units durant la Llei Seca, però això són coses de gent gran, no crec que el nostre president vulgui fer-ne negoci, així que ho vaig descartar. La cosa de posar paranys sí que ho vaig valorar, al Canadà va haver-hi molts paranyers, i en això els llacistes són experts, porten anys enganyant els seus seguidors i atrapant-los com a castors. Doncs resulta que no era res d’això. La tan famosa via canadenca es refereix al tram de l’Autopista 16 entre Prince George i Prince Rupert, que al Canadà és coneguda com l’Autopista de les Llàgrimes. Més autovia que via.
Els llacistes estan construint a Catalunya la seva pròpia Autopista de les Llàgrimes, si bé, a diferència de la canadenca, aquesta és en sentit literal. El que no van aconseguir per la força, ho volen aconseguir ara per pena, però molt em temo que no aconseguiran altra cosa que algun paquet de kleenex, i això sent generosos. És que fins per a plorar cal entrenar, es diria que això de deixar anar la llàgrima ho tenen tan poc preparat com en el seu moment hi van tenir la republiqueta. Algú hauria d’haver-li explicat a Turull que una cosa és plorar a la tele i una altra a la ràdio, a la tele n’hi ha prou d’humitejar-se els ulls i posar cara de compungit perquè algú piqui, però la ràdio requereix més preparació. Plorar a la ràdio exigeix xarrupar-se els mocs sorollosament i sanglotar com ant en zel -animal canadenc, com no-, alhora que es crida «miserable de mi, que oprimit em sento!». Amb aquesta ploranera tan poc radiofònica que gasta Turull, la majoria d’oïdors van pensar que havia tingut un cobriment o que li repetia el xoriço de l’esmorzar i eructava, encara sort que l’entrevistador, amb les moixaines que li va dedicar, ens va treure de dubtes.
Si de veritat volen fer-nos pena i acollir-se a la via canadenca, això és, a l’Autopista de les Llàgrimes, els llacistes tenen molta feina al davant, moltes hores d’assaig. De moment, som els altres els qui plorem en veure’ls. De riure, és clar.
