Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Serrano

Les victòries cal saber veure-les

Demà farà cinc anys d’un dia extraordinari. Vam viure la més gran mobilització republicana a Espanya des de 1939. L’Estat espanyol va menystenir el clima polític a Catalunya. Va fer com Felipe González el 2010 quan, amb una gran visió de ratpenat, va escriure que no passava res. Durant set anys els mitjans de comunicació, l’Estat i la política espanyola van desatendre les demandes d’una important part del poble català. I tot d’una van adoptar la típica política espanyola de tots els temps: anem a espantar els catalans perquè no facin res. I van muntar un dispositiu dels serveis d’intel·ligència pensant que tot s’organitzava per dalt. Desconeixen que hi ha més societat civil que a la resta d’Espanya i una major cultura política i de mobilització. Tampoc diem res nou que no sabéssim. Durant l’antifranquisme, no hi ha res que s’assembli a l’Assemblea de Catalunya fundada el 1971. El resultat és que no van agafar ni una urna. Per això van posar després el Pegasus a tothom enfonsant-se encara més en el fang. Un ridícul monumental. No va dimitir ningú. Van enviar a milers de piolins que van a anar a estossinar catalans als col·legis electorals més significatius, on havien de votar els líders més destacats. Els dirigents policials van dir al judici que ells no sabien res i que ho van decidir sobre la marxa els policies i guàrdia civils rasos. Covards. Després va sortir Felip VI el dia 3 demostrant que no vivim en un règim de monarquia parlamentària sinó en una monarquia bananera. El president de govern no li va manar sortir a fer el discurs i va «borbonejar», va explicar molt clarament que és el rei del PP i Vox. Ara quan ve porta un dispositiu com per anar a Kabul. I va venir el judici on tots els jutges del tribunal durant la dictadura no van lluitar per la llibertat. Tots de la meva edat o més grans. Jo, de la mateixa edat, vaig militar a la JCC i al PSUC. I van demostrar a tot el món les poques conviccions democràtiques i l’absència d’un Estat de dret. Tothom va poder veure que eren d’extrema dreta, són els mateixos que han salvat de ser jutjats per corrupció als dirigents del PP, tot i trobar-ne les proves. Marchena amb posat de jutge falangista no ha trobat qui és M punto Rajoy. I n’ha exonerat molts. Els afectes al règim del 78 no saben què inventar-se dient a tort i a dret que ja ha passat tot i que l’Estat és fort. Quina falta de capacitat d’anàlisi política. La deslegitimació del règim ha estat brutal, el desprestigi de la política espanyola arreu del món ha estat bestial, el desprestigi de la justícia sensacional. I quin resultat té tot plegat? Es poden posar números. A Catalunya un 80% es declara republicà, el discurs del 3-O hi té molt a veure. Un 50% es declara indepe. Recordem que el 2010 era un 13%. Després hi ha un percentatge petit que creu en ovnis i ja, per fi, hi ha un percentatge quasi imperceptible que vol la monarquia borbònica. És veritat que en el bloc republicà-indepe hi ha desorientació però, on és la proposta de l’Estat espanyol per la taula de diàleg? Res. Ni els republicans es declararan monàrquics, ni els indepes partidaris de pertànyer a una Espanya que no es vol reformar. Que s’ho treguin del cap.

Compartir l'article

stats