Diari de Girona

Diari de Girona

Josep López de Lerma

La caiguda dels déus

Luchino Visconti di Modrone, compte de Leonato Pozzolo, nascut a Milà (1906) i mort a Roma (1976), fou un aristòcrata, director d’òpera i de cinema italià més reconegut a nivell internacional. Una de les seves activitats professionals fou dirigir Dirk Bogarde, Ingrid Thulin, Helmut Griem i Helmut Berge, l’any 1969, per fer la pel·lícula La caiguda dels déus. Es tractava de sortir a col·lació l’òpera de Richard Wagner d’igual nom que aborda temes diversos, com ara l’ambició desmesurada del poder o la traïció, amb un rerefons relatiu a una família alemanya rica, dedicada a l’acer, els Von Essenberck, i els seus negocis amb els nazis d’Adolf Hitler.

Tot i que els nazis no hi han sortit, sortosament, la pel·lícula oferta aquesta setmana per ERC i JxCat no té cabuda en cap de les tres clàssiques categoritzacions del teatre. Ni ha estat en puritat una comèdia, encara que s’hi hagi donat el somriure electritzant i durador entre els espectadors, ni tampoc un drama, tot i haver-n’hi, i ni tan sols una tragèdia, atès que els seus actors no creuen en el determinisme. Ha estat una demostració més de la brutal incapacitat dels dos grups polítics esmentats, extensible a la CUP, per entendre que, en política, val més posar-se molt vermell un dia que no pas una mica cada dia. Tot per no acceptar que només el verd dona pas lliure a una acció de govern no engolfada en la hipocresia d’un discurs que mai no es podrà convertir en fets al menys que un terratrèmol geopolític ho faci possible. Parlo, per suposat, del somni dels necis, que bé podria ésser el títol d’una pel·lícula del genial Woody Allen.

Un neci, ens diu la Gran Enciclopèdia Catalana, és algú que no sap allò que podria saber o allò que hauria de saber. En els dos supòsits es trobem els republicans i els juntaires. Així, la proposta del president Pere Aragonès d’usar la «via canadenca» per arribar a un referèndum relatiu a la independència de Catalunya pel que fa a Espanya fou, en primer lloc, una traïció pura i dura als seus companys de coalició governamental atès que res no sabien ni d’això ni de la resta del discurs. Però també fou una neciesa tota la intervenció del sempre balbejant Albert Batet al fer una esmena a la totalitat a l’acció del Govern de Catalunya, on JxCat està integrat, fins adobar-ho amb una sol·licitud de qüestió de confiança per veure amb quins suports parlamentaris compta l’Aragonès que, en política, equival a dir-li «amb nosaltres no compti». Així doncs, els necis, amb les seves necieses de torn, ens han donat la llauna sense ocupar-se d’allò que sí ens interessa, com ara els preus de les hipoteques, la cistella de la compra, no arribar a finals de mes, l’atur, el preu de l’electricitat, els anuncis insensats com aquell dels cent misèrrims euros per fill escolaritzat, la pèrdua dels estalvis per l’impacte de la inflació, i un llarg etcètera. La veritat és que en aquell debat de política general l’únic que va tenir posat de governant i retòrica de persona responsable fou el líder del PSC, Salvador Illa, a qui les enquestes, fins i tot les del propi Govern de Catalunya, li segueixen essent favorables pel cas de que s’anés a eleccions anticipades.

En conseqüència, si per les seves obres els hem de conèixer, la caiguda del déus de l’independentisme més sado-massos que aquest país mai no ha registrat, és un fet que provoca acidesa d’estómac permanent i insomni a tots aquells que llunàtics són. Anem a veure-ho: El Govern d’Espanya, i darrera seu o amb ell, les Corts Generals, poden «acordar» amb encara no sabem qui de Catalunya un «pacte de claredat democràtica» –que dorm els somnis del justos– com ho va plantejar el Quebec a Canadà? No, de cap manera, atès que l’actual Constitució Espanyola ho prohibeix amb tots els ets i uts per més curt de gambals que sigui qui la llegeixi. Aleshores cal preguntar-se per la deshonestat del president de la Generalitat en plantejar quelcom que és un impossible. Per altra banda, la proposta de JxCat via Batet de la qüestió de confiança té recorregut? Cap ni un. Només cal haver-se llegit l’Estatut i el reglament del Parlament per saber-ho: la qüestió de confiança és una prerrogativa que té en exclusiva el president de la Generalitat. Aleshores cal preguntar-se, també, perquè, sabent-ho, ho presenten els fills putatius d’en Carles Puigdemont. Per què uns i altres, tots ells, la CUP inclosa, ens segueixen enganyant?

Només hi trobo una resposta: saben que amb allò del referèndum de l’1-O varen estafar a les seves lleials tropes independentistes, saben que la proclamació de la República Catalana fou una estafa i saben molt bé que, si no segueixen ensarronant als seus seguidors, ells no poden sobreviure políticament i endemés que el seus hooligans «los correrán a gorrazos» pels carrers, àdhuc a la Plaça del Vi de Girona, dit sigui en castellà il·lustrat. Això no obstant, hi ha una segona explicació: ERC i JxCat deixarien de cobrar, cadascun d’ells, més de 20 milions d’euros en sous de càrrecs de confiança, és a dir, no passats pel túrmix de les oposicions. Aquesta darrera és l’última cosa que farien. Per això s’estimen fins a matar-se, però no arriben a rematar al ferit de mort de torn. Que per alguna cosa en Benjamin Franklin va deixar dit que «trucs i traïció són pràctiques dels necis que no tenen prou cervell per ser honestos».

Compartir l'article

stats