Els nous temps tecnològics no han fet desaparèixer el periodisme, l’art d’explicar coses a la gent, però sí que s’han modificat substancialment les eines emprades per fer arribar el missatge. Avui es poden cercar informacions a través del mòbil, les tauletes, els ordinadors, la ràdio, les televisions i els diaris en paper (els que encara queden). Els mitjans van decidir incorporar també la versió digital a les respectives capçaleres i per bé que inicialment allò fou un desastre anunciat perquè s’oferia gratuïtament, amb el temps les empreses s’han adaptat a la realitat i, segons Fernando de Yarza, president de l’Associació Mundial d’Editors, les versions digitals ja comencen a ser un negoci rendible.
S’han incrementat les ofertes periodístiques, moltes de les quals funcionen exclusivament per Internet i es mantenen amb subscripcions i/o la publicitat que poden generar llurs continguts. Hi ha una gran profusió d’informació a la xarxa i sovint es fa difícil discernir el gra de la palla, que n’hi ha, i molta. Aquesta realitat ha estat una de les causes, tot i que segurament no pas l’única, que ha anat arraconant els diaris en paper de les nostres vides. A Girona, per exemple, han desaparegut els quioscs, tant el de la plaça Catalunya com el de la Gran Via sense que l’ajuntament hagi convocat cap concurs per incentivar la instal·lació de nous punts de venda en aquests o en altres llocs. Malauradament, però, aquesta desaparició de quioscs no és només un problema de Girona sinó que és generalitzat. A Barcelona, per exemple, en pocs anys han tancat més del 30% dels que hi havia per causes molt diverses que van des de la jubilació dels titulars a l’escàs marge de benefici. Però també a Londres, una ciutat on abans els quioscos de premsa eren una mena de senyal d’identitat, també han patit una transformació, ja que han deixat de vendre diaris i els han substituït per objectes de regal, llaminadures i reclams turístics. Aguanta encara l’Evening Standard que es reparteix gratuïtament a les sortides del Metro.
Vist aquest trist panorama de la nostra realitat informativa, és molt saludable que s’hagi editat el llibre «La premsa veïnal de Girona» del periodista Eloi Camps Durban que va obtenir la sisena beca dels Premis Rahola 2019-2020. En el seu treball, l’autor fa esment de l’aparició de la revista Presència impulsada per Manuel Bonmatí i dirigida durant molts anys pel periodista Narcís-Jordi Aragó, destacant el seu paper d’enfrontament al règim franquista mitjançant una tasca redaccional que començava a assenyalar nous camins d’un periodisme diferent.
Però el volum ara editat obre el focus i ens informa amb detall de les publicacions que començaren a aparèixer a Girona amb els nous aires de la democràcia recobrada. Així, l’any 1977 s’enceta aquesta variant de periodisme popular des dels barris amb el butlletí Onyar, de periodicitat mensual, que incorporava informacions de Vista Alegre i el carrer del Carme. Aquesta va ser la primera, però seguidament varen començar a aparèixer noves publicacions, modestes però tanmateix útils pels ciutadans del barri on s’editaven. Així, per exemple, apareixen Poble a Sarrià de Ter i Pont Major, La Inquietud a Germans Sàbat, El Pont del Dimoni a Santa Eugènia de Ter, El Despertar a Sant Narcís, La Revista de la Vall a Sant Daniel, la Revista de l’Associació de Veïns a Montilivi, El Cul de la Lleona al Barri Vell o Xemeneia al Pla de Palau-Sant Pau.
El llibre té la virtut de recordar-nos la importància que va tenir aquest periodisme popular que creava unes eines de comunicació modestes però amb l’atractiu d’una informació de proximitat. Segons Agustí Calvet, «Gaziel», afirmar que els temps passats són millors «és d’una feblesa inepta, una prova de senilitat». No foren millors els temps passats en el camp del periodisme, però és bo i oportú que es documentin i es difonguin aquests treballs d’informació veïnal que varen contribuir a eixamplar les bases dels nous productes informatius que ja començaven a obrir-se camí.
