Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Joan Vila

Una oportunitat perduda

La creació de l’euro va resoldre la facilitat de finançar els estats i les empreses, però va espatllar mecanismes que equilibraven algunes economies. Em refereixo al desequilibri a Espanya i a Itàlia entre un nord industrial i un sud intensiu en subsidis. En ambdós països hi ha una transferència de riquesa continua de nord a sud via pressupostos de l’estat, fet que ha provocat el famós dèficit fiscal del 8%. Aquest dèficit tenia una compensació quan es devaluava la moneda, la pesseta o la lira. Els dos països, per cultura a l’ADN, són països que gasten més del que poden, i això portava regularment a haver de devaluar la moneda. Quan devalues una moneda empobreixes a tot el país per igual, tant a pobres com a rics. Però el mecanisme era favorable a les àrees industrials perquè això les hi donava un impuls exportador, guanyant riquesa a curt termini, fet que acabava compensant el dèficit fiscal. L’euro ho va interrompre.

Amb l’euro la situació s’ha empitjorat, perquè el que ha passat és que Alemanya, amb el seu èxit industrial després de 2009, ha tingut superàvits comercials enormes de fins el 8%, fet que ha revaloritzat l’euro durant molts anys, perjudicant el nord d’Espanya i d’Itàlia, arribant a tenir un tipus de canvi a 1,5 $/€. Els catalans i els llombards ens hem convertit en el sud d’Europa havent de bombejar al sud d’Espanya i d’Itàlia. Amb l’esclat de la crisi del gas, Alemanya ha punxat amb la indústria exportadora i això ha portat l’euro avui a un canvi de 0,98 $/€, essent això una gran oportunitat per a la indústria catalana si som capaços de controlar els costos del gas i de l’electricitat.

Paral·lelament la crisi del gas ha fet descobrir a alemanys, francesos i italians del potencial d’Espanya en energies renovables, un fet que pot ser determinant en la competitivitat industrial futura. La indústria química alemanya està mirant anar cap a Xina i la indústria italiana mira cap Espanya. França no sap on mirar després del fiasco del model nuclear que els ha deixat a les fosques literalment i moralment.

Per això ara s’obre una oportunitat d’or si és que som capaços de fer-ho possible. Per un costat hi ha la lentitud de l’administració catalana en donar permisos. Imagineu que vingui una gran empresa alemanya i hagi de situar-se en una superfície de 500.000 m2 amb alta tensió, aigua i una extensió per fotovoltaica de 100 ha. Avui aquest projecte és impossible que vingui a Catalunya, anirà a Aragó, talment com la fàbrica de bateries va anar a Sagunt. L’HC Roger Torrent ens va explicar en una reunió que estan treballant amb una llei per disminuir el temps de tramitació de projectes d’interès públic. També que preparen accions per fer Declaracions Responsables per a projectes més petits. Veurem quan ho tindrem disponible tot això i com funcionarà. Ja sabeu que amb l’administració catalana soc escèptic, o més encara, decebut.

Però el gran problema de Catalunya és el mainstream, el pensament dominant, que l’encotilla. Molta gent creu que l’aigua, el sòl, el vent i la radiació solar són béns comuns que cal que siguin explotats per les administracions públiques. És un pensament lloable que es torna infantil quan es descobreix que l’administració no té la capacitat per desenvolupar aquests projectes. Una organització terriblement garantista que ha dissenyat estructures complexíssimes i lentes perquè no hi hagi corrupció, ni tampoc cap funcionari que hagi de respondre per decisions que pren. Una administració que treballa menys de 1.740 hores a l’any no acaba tenint la qualitat mínima per executar aquests projectes. Ni té la capacitat financera, ni el coneixement, ni l’organització, ni la cultura d’esforç, ni el sentit del risc mínim... en definitiva, l’administració no té els gens d’emprenedoria. Pretendre que ho faci és fer que no s’executi, just el que està passant amb les renovables a Catalunya. Sí, però aquí i així no.

Aquest corrent dominant creu que les empreses són nefastes perquè s’emporten beneficis amb els recursos del país, siguin d’hores de treball, o de l’explotació dels recursos. Exigeixen que el capital sigui autòcton i, si un dia arriba a ser-hi, que no serà, llavors pretenen que els beneficis que obté el capital siguin expropiats pel bé comú. Aquest pensament popular encara té una altra derivada, la de no demanar esforç al personal, ni físic, ni mental, de riscos o angoixes.

I així és com el país va perdent oportunitat rere oportunitat. Ha perdut el punch que va tenir el 1992, la capacitat de realitzar projectes importants, perquè hi ha una relaxació de la societat, havent assolit un benestar segur que evita que qualsevol millora marginal sigui impossible.

El problema és general, passa amb l’escola quan es demana que no hi hagi esforç amb els alumnes, passa en l’àmbit laboral, i passa en l’àmbit social. La societat ha perdut allò que anomenem el compromís, la responsabilitat d’estar en un grup, la solidaritat i l’altruisme. Sense això, serà impossible sortir d’aquest mainstream que ens domina.

Si no som capaços d’ensenyar als joves que a la vida res ens ve donat, que el que tenim és el resultat de l’esforç de generacions anteriors, que sense treball serà impossible continuar amb aquest benestar, no farem cap millora important. Repasseu els avenços que hem fet els catalans en els últims 10 anys i veureu quins resultats tenim.

Aquest cap de setmana, que recordem l’1-O de fa cinc anys, és un bon moment per pensar-hi. Espanya anirà xuclant a través del dèficit fiscal i nosaltres anirem perdent oportunitats, sigui la devaluació de l’euro, sigui la possible implantació d’empreses estrangeres perquè, ni volem renovables, ni volem que uns estrangers ens facin treballar i s’emportin el benefici del nostre esforç.

La solució és canviar tota la generació de polítics que hi ha, no deixar-ne ni un dels que van intervenir fa cinc anys i esperar trobar un líder capaç de dir les coses clares i donar la volta a aquest pensament principal que ens té tenallats.

Compartir l'article

stats