Diari de Girona

Diari de Girona

Thomas Spieker

Franquícies impossibles

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, una franquícia és la «col·laboració establerta entre petits comerços independents i una empresa fabricant o titular d’una marca, que posa a disposició de tots ells, en canvi d’una remuneració, la seva marca, la seva organització, la seva imatge publicitària, les tècniques de venda, la xarxa de distribució, etc.». Des de fa dècades, les franquícies són les principals responsables d’hegemonitzar les nostres ciutats i centres comercials fins al punt que és cada cop més difícil distingir l’un/a de l’altre. Ja no només és quasi impossible saber si estem menjant un Big Mac a Piccadilly Circus o a La Rambla, fent «shopping» en un centre comercial a Asunción o a Sydney o comprant un cotxe a Salt o a Saint Denis. Fins i tot els centres històrics de ciutats d’arreu del món s’assemblen cada cop més els uns als altres, tot adaptant-se a les necessitats dels franquiciats. Recordo una de ben original i que lamentablement ja ha desaparegut: Imaginarium. El fet que al costat de la porta d’entrada «normal» sempre n’hi havia d’haver una altre perquè només poguessin entrar els més petits, la feia ben original i característica als carrers on s’instal·lava.

És clar que no totes les activitats econòmiques són «franquiciables». D’això n’és un bon exemple la gastronomia. Fora de les grans cadenes d’hamburgueses, pizzes o pollastres, no recordo cap que hagi sobreviscut massa temps. Ni les dels grans somiatruites com Sergi Arola, que amb els seus ViCool ha arruïnat famílies senceres a pesar de comptar amb un concepte original i gustós, ni les dels veritables genis com Ferran Adrià, que amb el seu Fast-Good va voler reinventar el menjar ràpid afegint qualitat i valors nutritius als àpats servits en capses de cartró. Suposo que quan, a més de les receptes, es necessita bon gust i una certa destresa per a la pràctica de la cuina, la globalització es converteix en una fita inabastable.

Un àmbit en el que tampoc val l’estandardització, ni la còpia de fórmules que poden haver donat bons resultats en d’altres indrets, és el de la política, a pesar de disposar d’estructures organitzatives molt semblants i de generar enormes xifres de «negoci» a tot arreu. El que funciona en un indret no té perquè donar èxits en un altre, com així ho demostra la quantitat de milers de milions de diner públic invertits en projectes, edificis i instal·lacions que s’han quedat a mig camí del que haurien volgut ésser. Sembla que els polítics de torn en tenen prou entusiasmant els seus votants amb una idea. Ningú els demana comptes, si han endeutat la Vila per construir un pavelló, un teatre o qualsevol altre equipament que després es converteix en un pou sense fons per al pressupost municipal. El problema és que la democràcia els permet accedir a qualsevol a llocs de poder mitjançant les seves promeses, sense mai saber si realment tenen capacitat per fer funcionar el que prometen. Però cada ciutat, cada poble és un món i no hi ha franquícies que garanteixin l’èxit.

Compartir l'article

stats