La política catalana viu un moment complicat. La crisi d’un partit polític s’ha traslladat al govern de la Generalitat. I això és greu. Sobretot és greu per als independentistes que veuen com una bona colla de dirigents els estan defraudant.
Pere Aragonès ha d’administrar una situació difícil, atès que el seu soci de govern –per molt que ho dissimulin– té com a principal objectiu lesionar els interessos del president de la Generalitat. Des del primer moment de la investidura, Junts no ha reconegut mai la figura del líder d’ERC.
I ara el tàndem Turull-Borràs recorden tres propostes que són del tot inacceptables per a un govern que no vol repetir les mateixes errades de l’època del hooligan Quim Torra.
Puigdemont des de Waterloo continua movent els fils. Vol un protagonisme absolut del seu Consell de la República en l’estratègia independentista, que només té com a objectiu continuar amb la fragmentació entre el poble català. I això per a un governant mínimament seriós és del tot inacceptable. No s’hauria d’oblidar que el president de la Generalitat ha de ser el president de tots i no només d’uns quants, com pretenen els integrants de Junts.
Ara hauran de consultar les bases i seran 6.000 afiliats els que decidiran si surten o no del govern. Una colla de càrrecs ja fan campanya a favor de no sortir del govern, atès que s’hi juguen el sou i ja se sap que amb les coses de menjar no s’hi juga. Per cert, als lectors que tinguin temps els recomano consultar les llistes dels integrants de Junts que figuren com a assessors de consellers amb sous de més de 80.000 euros i que els funcionaris de la Generalitat pràcticament no coneixen. Alguns són exconvergents gironins que viuen d’un sou públic des de fa anys i panys i que no han treballat mai en una empresa privada. Més mèrit, impossible.
Si de debò Junts volia negociar sincerament, sense posar el president contra les cordes, no calia anunciar ja la votació dels afiliats. Si els militants són els que decidiran romandre o no en el govern, no feia falta tanta comèdia. Quan es fa un pols, s’ha de saber fins a on es vol estirar la corda. I presentar una moció de confiança contra el treu propi govern com pretenia el portaveu de Junts representava un autèntic suïcidi, la qual cosa mai no s’ha vist en democràcies consolidades.
Però la consulta té dificultats per als dos partits de la coalició del govern català. Per a Junts pot suposar un esguerro intern de consideració, atès que es visualitzaran posicions totalment distanciades, la qual cosa trencarà una unitat que es manté pels fils. I d’altra banda, si els militants demanen continuar al govern serà una decisió molt difícil d’articular, tenint present que ERC no admet els tres punts que els ha presentat el soci de govern.
I per als republicans tampoc serà fàcil. Les discrepàncies en el full de ruta no es solucionen amb una votació afirmativa d’uns quants afiliats d’un altre partit i en cas de una proposta negativa resten dos anys i mig de legislatura i un govern en minoria donarà un protagonisme al PSC que és el partit que avui lidera les enquestes, que pot perjudicar electoralment ERC però que en el futur afavoriria el bipartidisme a Catalunya.
Tot plegat s’haurà d’aclarir els propers dies, atès que Aragonès vol una solució ràpida a la crisi. La fractura entre els partidaris del secessionisme sembla difícil de cicatritzar en un temps prudencial, per la qual cosa la responsabilitat avui recau en el president de la Generalitat, que ha exercit un cop d’autoritat en un moment clau. I en aquest sentit ho ha fet molt bé.
