Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Arriba un moment que la realitat es torna tan delirant i imprevisible que ja no saps per què pagues plataformes. Aquestes darreres setmanes (de fet, fa més temps, però va per entregues molt intenses) la política catalana ha tingut més acció, emoció, drama i girs narratius que qualsevol dels productes que engreixen el catàleg de Netflix. No ens podem sorprendre ara que alguns representants al Parlament de Catalunya tinguin tan sentit de l’espectacle (involuntari, en molts casos) però el que sí desarma és fins a quin punt hem normalitzat els circs com a part indissoluble de la nostra vida. A veure, que ja és normal que la discrepància ideològica i la tensió dialèctica generi aquest tipus de problemes, però últimament algunes situacions i trencaments de guió que abans semblaven exclusius de la ficció s’han convertit en el pa de cada dia. Ho veiem, fem la piulada i després tornem a les nostres coses, fent més evident que mai l’escletxa entre la societat i aquelles i aquells que els han de representar. I sí, el poble ja és pirotècnic per definició i això es projecta en les actuacions dels nostres servidors públics. Però hi ha un art molt estès, que és el de comptar fins a deu abans de no dir una barbaritat, que la política ja fa temps que ha perdut. Per això costa tant trobar la sèrie que més s’assembla a la política catalana: en el fons no existeix, perquè la que vivim en el nostre dia a dia s’ha tornat indesxifrable i insuperable. Recordeu aquells temps en què s’afirmava que la danesa «Borgen» era la sèrie que millor reflectia els nostres partits i institucions? Torneu-la a mirar, o descobriu-la si encara no ho heu fet, i us adonareu que a la sèrie fins i tot el més acarnissat dels conflictes és una broma al costat del que hem anat veient als informatius durant aquestes setmanes. De fet, la ficció seria un bon barem per recuperar l’autocontrol i la contenció. Si es veu que una trifulga política és més pròpia d’un telefilm tremendista que no d’una sèrie de qualitat, que l’aturin de seguida i reflexionin amb rapidesa sobre quins són els millors camins a seguir. Potser així evitaríem passar vergonya, caure en el ridícul i que el soroll regni sobre la paraula. Més que res perquè tanta batussa porta la paciència al límit i hi ha una cosa molt pitjor que acabar tip de la política: negar-la. La seva negació acaba beneficiant ideologies que volen torpedinar els drets i les llibertats que tant han costat d’aconseguir.

Compartir l'article

stats