La pandèmia sempre és la resposta

Tot va començar amb un ingrés a urgències el dia 8 de novembre del 2021 per un còlic nefrític, on amb les proves pertinents, es detecta que tinc la pròstata molt grossa. Des d’a­quell moment no puc orinar més i em sonden. Allà comença el meu calvari; sondes que s’han de canviar cada dues setmanes, fins que una pobra infermera del CAP de Santa Clara em diu que per què no m’han posat una sonda de silicona que dura tres mesos. Bona pregunta, penso! Visita a l’uròleg, tractaments varis, pastilles, 3 mesos per aconseguir una ressonància per mirar que no tingui res més greu i, com a resultat final, una operació inevitable. Des d’aquell moment ningú es preocupa del meu estat, tot i haver hagut d’ingressar a urgències 5 o 6 vegades per diferents motius. Principalment per infeccions d’orina, resultant que soc resistent als antibiòtics i que a dia d’avui encara no han trobat el que funcioni del tot. Amb 10 mesos he pres 8 tipus d’antibiòtics sense que aquests actuessin del tot sobre l’infecció, i tampoc sense tenir en compte els inconvenients que comporta tot això, com pèrdues de sang, dolors i altres problemes. A més, s’hi sumen visites múltiples al CAP. És curiós que em fan més cas al meu CAP de referència que a urgències, tot i no poder fer res perquè m’operin. Després de tots aquests mesos he enviat un escrit al defensor del poble, al defensor del pacient de l’Hospitl Trueta, diferents queixes per saber quan em podran operar. La resposta, les poques vegades que l’he rebut, ha estat que «és clar, la pandèmia, ja estem al cas...» tot i exposant tots els afers que he tingut i tinc encara a dia d’avui. També aportant tota la documentació dels diversos ingressos. Per últim, també he demanat vàries vegades l’ordre de llista d’espera d’urologia i res, es veu que no n’hi ha.