Sempre serà important no oblidar, per exemple, a Salvador Dalí. Segons el savi Vicent Santamaria, en el llibre Lo que Dalí debe a la naturaleza, com els altres grans surrealistes d’Europa, de jovenet havia sovintejat les pàgines de la revista La Nature, i com tota aquella tropa, n’havia plagiat imatges d’animals. O siga, benvingut el plagi per a degustar novament les obres morals i bandarres d’aquella i totes les generacions.
¿I el rinoceront, la banya del qual Dalí considerava un «espiral logarítmic ideal», i per això, origen de les seues obres bàrbares l’Assumpta Corpuscularia Lapislazulina, o la Joven Virgen autosodomizada por los cuernos de su propia castidad, o la Madona microfísica, totes elles pintades en el temps del meu naixement, i amb més eventualitats sexuals, que al·lusions a cap personatge polític d’aquella època o actual?
Poc després d’aquells anys, Dalí havia estat a Vinaròs, en la III Fiesta del Langostino. Hi havia aparegut al port en una barqueta descrita per la premsa com una lujosa embarcación, abillat amb una vestimenta extravagante i acompanyat per bellas señoritas modelos de diferentes nacionalidades, y una pequeña pantera. Després d’un passeig en carrossa de cavalls per la republicana ciutat, la festa havia acabat a la plaça de bous, on abans de l’alternativa d’un novillero mexicà, es produí una pluja de 50 quilos de llagostins sembrada des d’un helicòpter.
Però el Museu del Carme d’Onda, la ciutat joia d’Ibn al Abbar i d’altres grans, és la gloriosa residència, crec que de rellevància internacional, d’un rinoceront dissecat. Se l’havia trobat Dalí en la plaça Reial de Barcelona, després d’haver mort la mítica fera al zoo, i d’haver passat a l’eternitat per obra del taxidermista Josep Palau. Una fotografia conservada de Dalí cavalcant el protagonista rodejat de xiquets (als quals, segons la crònica, havia pagat «veinte duros»), ha dut a un malentés: que si el pintor se l’havia endut a la seua casa-museu de Figueres... No, la realitat és que aquella glòria de la taxidèrmia va ser venuda al Museu de Ciències Naturals d’Onda: allí deu estar esperant-nos, ja que només n’ha eixit en alguna ocasió excepcional. Però, segons pareix, corre la brama d’una altra relació de Dalí amb eixe Museu: una sol·licitud de prestació d’un lleó també dissecat, per a passar una nit en un hotel; encara que a Onda no pareix documentada la sol·licitud... ni el mateix lleó. Continuarà.
