Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Salvador Sostres

Les amigues de l’Àgata

L’altre dia em va començar a seguir una noia a Twitter, Marta Verheyen, em va cridar l’atenció, i vaig veure que era directora de cinema. En lògica correspondència vaig veure la seva primera i de moment única pel·lícula (potser n’ha fet més però he estat incapaç de trobar-ne cap referència). Es diu Les amigues de l’Àgata. És una pel·lícula tan bona i tan intel·ligent com poc interessant i encara menys intel·ligent el que us heu convertit les noies del vostre temps. El retrat és elegant, ric, d’una tensa austeritat. Però a la vegada terrible, demolidor, depriment. Estic impressionat tant de la precisió de la pel·lícula com de la depriment buidor de les noies que dibuixa, i que efectivament són com les que jo conec.

Una barreja de feminisme, afectació, autocomplaença i falsa profunditat us ha dut a aquesta interminable impostura que si a vosaltres us col·lapsa, com col·lapsa les protagonistes, imagina’t a nosaltres, els homes. Els nois de la vostra edat, posem entre 20 i 25, és veritat que potser són més simples, i més animalots, però quan els portes a un restaurant o a una ciutat són persones alegres, felices, celebradores del goig que troben al seu voltant. Els nois de la vostra edat també es perden en l’apatia, en la mandra, en la manca d’ambició, en la barra, infinita de vegades, però no es compliquen tant, i quan els dones algun contingut el retenen, i no tornen qualsevol conversa en un anunci sobre quin gust tenen els núvols.

És obligat de veure Les amigues de l’Àgata perquè és el precís mirall d’una derrota. Les noies que avui tenen vint anys ja no tenen l’excusa del patriarcat ni de no haver pogut triar com és que volen viure. Han pogut fer el que han volgut amb els estudis, amb els viatges i amb el seu cos. Heu tingut exactament la mateixa llibertat que qualsevol noi i jo us veig molt més ensopides, molt més perdudes en converses estèrils, en profunditats de vas de plàstic, en sentiments que jo crec que ni teniu i que simplement creieu que són els que us toquen «com a dona» i els imposteu i la comèdia se us veu d’una hora lluny i és per això que feu tanta mandra.

Estar trista no té més prestigi que estar contenta. No us fa més intel·ligents ni més interessants. Us fa més pesades. Fa que el porno ens sembli una solució més neta i més ràpida. La vida és un regal i no aquesta condemna en què la convertiu en les vostres converses per fer-vos com les complexes. Tantes paraules, tants «saps?» entre cadascuna d’elles, tanta eufòria sobtada per no dir res, no crec que us hagi fet cap bé. No crec que es pugui dir que cap de les protagonistes de la pel·lícula viu una vida agradable, rodona, lluminosa. Per a mi no cal que canvieu, però tampoc que insistiu. Vull dir que si en algun moment heu pensat que aquest posat us fa més interessants o més atractives, deixeu-me dir-vos que absolutament no. Pels nois de la vostra edat tampoc cal que canvieu, i si us va us va bé així, endavant. Però el cas és que crec que ja us heu adonat que no us va bé, i no sabeu com dir-ho.

Potser és també culpa nostra. Potser els nois ens hem passat d’imbècils. Potser vam ser nosaltres els que vam començar a passar-nos amb el porno. Potser us vam deixar massa soles i us vam començar a tractar d’una manera massa estranya. Però tinc la sensació que ens ha anat millor. Tampoc diria que ens ha anat bé, però nosaltres encara en tenim prou d’un gol i d’uns gintònics, o d’un bon restaurant, per pensar el que el món és un lloc meravellós. En canvi, veient l’excel·lent pel·lícula de Marta Verheyen no sembla que hi hagi res que jo pogués fer to make you smile again. Els dos sentiments que m’han quedat han estat el del reconeixement del talent i el d’un fons saber-me greu.

Sóc pare d’una filla d’onze anys que encara no està en aquesta edat, ni en aquesta etapa vital, però com que sempre ha estat molt precoç, diguem que hi comença a coquetejar. Els meus majors esforços els dedico a evitar que caigui en aquest garbuix de complicació estèril i sobretot innecessària. Estimo el matís, la verema de les fronteres, la complexitat. Entenc que el bé amb prou feines pot equilibrar el mal, i que el dolor és també substància lírica. Però tenim un temps limitat i ningú no ens ha assegurant ni l’endemà. Llençar els dies a les escombraries de la manera en què les protagonistes de la pel·lícula ho fan em sembla malversació, una corrupció pitjor que la del polític que més s’afarti de robar.

No tot surt bé, i tots tenim moments d’angoixa i de patiment, però el fil que du el ratolí al formatge no pot ser tan complicat. Amb tot el meu amor us dic que crec sincerament que us ho heu de tornar a plantejar. No espero que us convertiu en un mecano tan simple com el nostre, però heu de deixar de fer-vos mal amb tanta comèdia esgotadora i enrevessada.

Ha estat un plaer veure Les amigues de l’Àgata. De veritat. Un plaer que a més a més m’ajudarà a protegir la meva filla de la feinada inútil de ser com vosaltres. De moment crec que vaig bé perquè vaig intentar que veiés la pel·lícula amb mi i al cap de cinc minuts va agafar el seu iPad i es va posar un James Bond «però el penúltim, perquè l’últim, el que s’abraça a un peluix i es posa a plorar, no el puc suportar».

Compartir l'article

stats