Vagi per davant que escric això abans de saber si JuntsxSous -o com es diguin ara- continuaran en el Governet o no. Tant li fa, encara que ho escrivís d’aquí a dues setmanes continuaria ignorant-ho, ja que m’interessa tant com saber a qui han eliminat a MasterChef, i ni tan sols sé qui hi concursa. Deixar que ho decideixi la militància és una bona manera de rentar-se les mans per part dels dirigents del presumpte partit, tot i que no sempre és la més encertada, basti recordar que l’ocasió més famosa en què algú es va rentar les mans perquè decidís una multitud, va acabar amb Barrabàs al carrer i Jesús anant cap al calvari. Mandat popular, suposo que en dirien.
Jo, ho haig de reconèixer, em sento proper als qui, pensant en la seva butxaca, volen seguir en el Governet, és a dir, volen mantenir el càrrec. A més de tenir una raó de pes -de molt més pes que una republiqueta imaginària, això per descomptat-, en cas de perdre el poder, se sentirien enganyats. Són milers els que es van ficar a JuntsxSous pensant en el seu futur i en el de les seves famílies, com perquè ara vinguin uns il·luminats a dir-los que d’allò res, que els diners no importen. Com que no importen? És l’única cosa que importa. Si perden el poder, els més afortunats dels alts càrrecs hauran de viure d’ajudes i subsidis, ja que es tracta de gent sense ofici ni benefici. Pitjor futur els espera als pocs que tenen un ofici fora de la política, perquè aquests hauran de posar-se a treballar, horrible avenir. Les regles del joc no es poden canviar a mitja partida, si fa uns anys els haguessin advertit que un dia haurien de plantejar-se posar els principis per davant del benefici propi, no s’haguessin fet llacistes. Aquestes coses s’avisen d’inici o es callen per sempre.
No és estrany que els qui amb més èmfasi han promogut abandonar càrrecs i sous siguin el Vivales i Laura Borràs, que ja no tenen ni una cosa ni l’altra. L’expresident i l’expresidenta ja no tenen res a perdre, l’un vivint a Waterloo a costa de donacions anònimes d’adeptes a la secta, i l’altra a punt de viure de gorra a compte dels pressupostos de l’estat en alguna confortable presó. Renunciar a tot quan res es té és molt fàcil, haurien de posar-se en el lloc dels petits inversors, que això i no altra cosa van ser els qui es van apuntar a JuntsxSou d’inici. Famílies modestes que van veure l’oportunitat d’ascendir socialment i, sobretot, econòmicament, poden quedar ara desemparades per un acord de govern de res.
El llacisme va deixant traïdors i botiflers pel camí, a mesura que es desprèn dels impurs. Va començar abominant dels partits contraris al referèndum, que ni tan sols mereixien ser considerats catalans. Més tard va deixar pel camí als Comuns. Fa poc, ERC va passar a ser considerada traïdora per no voler proclamar la republiqueta demà al matí. Estem ara en procés de considerar traïdors als de Junts que volen romandre en el Governet. No serà l’última escissió, n’hi continuarà havent fins que ja només quedin com a llacistes purs el Vivales i la Borràs, que acabaran també acusant-se de traïdors l’un a l’altre i dilucidant qui és l’autèntic patriota en una baralla al fang, en tanga, en alguna discoteca d’un polígon. Però aleshores ja farà un temps que es diuen JuntsxFang.
