No sé si encara existeix el Club Hernando Fierro. Hi vaig anar una vegada, ja ni recordo quants anys fa, amb el meu pare. El vaig acompanyar a una reunió o una jornada que ell tenia allà. Alguna cosa del judo, o potser del bàsquet, ves a saber. De fet, no sé pas per què hi vaig anar. Només recordo que jo rondava pels voltants de l’edifici –que rememoro com una immensa casa de colònies amb un aire alpí–, avorrida, esperant el moment que el meu pare sortiria d’on fos que estava i em digués que ja podíem tornar a Girona.
Arrossegava els peus entre les fulles que havien caigut dels arbres, afinava la mirada per si apareixia per sorpresa un esquirol o, encara millor, una guineu. Però res. Només se sentia el piular d’algun ocell i la remor del vent de tant en tant. Per això vaig sentir de seguida aquell grinyol: venia dels gronxadors. Un nen de cabells rinxolats i ulls castanys es balancejava sol, amb la mateixa cara d’avorrit que deuria fer jo.
Jo deuria rondar els divuit anys, i aquell nen em va semblar molt petit. Però com que no hi havia ningú més, m’hi vaig apropar. «¡Hola!», em va dir, sense amagar l’entusiasme de poder parlar amb algú. «Hola», vaig respondre, fingint que no tenia cap interès a parlar amb algú tant més petit que jo. «Me llamo Aris, ¿y tú?», va presentar-se. Em vaig asseure al gronxador del costat del seu, i abans de dir-li el meu nom, li vaig preguntar «Aris? De què, d’Aristòtil?». L’Aris devia estar acostumat a la pregunta: «No sé en qué pensaron mis padres».
De seguida em va dir que tenia vuit anys, que estava allà amb els seus pares, i que s’avorria molt. No vaig trigar gens a adonar-me que l’Aris tenia alguna cosa especial. No parlava ni pensava com un nen. Els seus raonaments, i la manera d’expressar-los, eren molt més propis d’una ànima antiga. Vam estar gronxant-nos i parlant –ell en castellà, jo en català–, com si ens coneguéssim de sempre, com si la diferència d’anys no existís, com si el temps ja no importés.
De cop, vaig sentir la veu del meu pare: «Annaaaa! Va, que ens n’anem!». Estava tan immersa en la connexió amb l’Aris que m’havia oblidat de les ganes que tenia de marxar. Vaig posar els peus a terra i vaig baixar del gronxador. «Aris, me n’he d’anar!». Els seus ulls castanys es van enfosquir: «¡Qué pena! Ya no nos veremos nunca más», va dir. A mi també em feia una pena enorme separar-me d’aquell nen i li vaig proposar que al cap de deu anys ens tornéssim a trobar allà mateix. L’Aris es va tornar a posar molt content. «¿De verdad?». Sí, Aris, de veritat. «¿Te acordarás?». Sí, me’n recordaré, li vaig dir, mentre ja m’allunyava. Em vaig girar per dir-li adéu amb la mà, i ell va cridar: «¡Pero acuérdate mucho!».
Aquell «acuérdate mucho» encara ressona en la meva ment. Mai he deixat d’enrecordar-me’n molt, però vaig oblidar el dia, l’any, tot. Mai he tornat al Club Hernando Fierro. Tinc la sensació que, si ho faig, l’Aris seguirà en aquell gronxador, amb els mateixos ulls castanys, els mateixos rínxols i els seus eterns vuit anys, esperant-me per continuar la nostra conversa.
