He estat donant-li voltes a si és correcte que la columna porti avui per títol el curiós i original nom del meu pare que, demà diumenge, fa noranta anys. I per no personalitzar tant, el que faig és dedicar el text a la generació d’aquells que encara ens poden parlar de la Guerra com un record d’infantesa viscut en primera persona.
Em diu el meu pare que un dels seus records més reculats és d’estar jugant a la Rambla i sentir un veí exaltat que anunciava una revolució. I recorda el terror d’estirar-se a l’ombra d’uns arbres quan els va sorprendre un bombardeig. Aquesta generació pot recordar els pares a la guerra i una postguerra plena de privacions. I el racionament i l’estraperlo. A casa sempre s’explica que l’àvia tenia un abric amb infinites butxaques interiors que omplia d’ous per anar en tren a Barcelona a vendre’ls al mercat negre.
La generació del «Usted se calla» i d’anar poc a estudi. Va fer d’escolà i de botones de balneari. Em parla en Generós de la fundació mig clandestina de l’Agrupació de Sardanistes, de les tardes de ball, de com es va posar a festejar a pagès amb la meva mare. Cinquanta minuts a peu d’anar i cinquanta de tornar, fins a comprar la primera bici.
Als catorze anys havia entrat a treballar el mateix dia que es posava en marxa la seva estimada Aigua Malavella i no en va sortir fins el dia de la jubilació, molts milions d’ampolles després, per bé que va progressar dins de la mateixa empresa. I la mili, on va aprendre a fer de barber que li va servir de pluriocupació un temps. Aquella generació va veure entrar a casa el vàter, la dutxa, la nevera i la tele. I casar-se i fer créixer els fils i treballar i treballar i treballar. El primer cotxe als quaranta anys i encara de segona mà.
I a la Transició, impulsar l’associació de veïns i, fins i tot, ser regidor a la primera legislatura democràtica. I ajudar a la mare, que era la cartera del poble. I a la jubilació, de la que encara gaudeixen, uns quants anys amb l’agenda plena d’activitat, presidint la Llar de Jubilats i fent aquells viatges que s’havien esperat perquè el primer era pujar els fills i tenir cura dels avis.
I la gran lliçó que mai no és tard per aprendre coses noves, perquè, als vuitanta anys va començar a cuinar i s’ha convertit en un reconsagrat cuiner. Demà fa noranta anys en Generós de Caldes, si el veieu, feliciteu-lo. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.
